4 de Maig de 2009

LES SORTIDES DE LA DEPRESSIÓ

En aquesta última publicació, simplificaré de manera molt esquemàtica la sortida d’una de les depressions més importants de tota l’historia.
A la sortida de la depressió dels anys trenta, hi va intervenir tant el reequilibri natural del mercat com les actuacions estatals. El principal objecte de canvi va ser, l’abandonament del laissez faire , la doctrina del liberalisme econòmic, per un dirigisme i una profunda integració dels fenòmens polítics i econòmics, i a partir d’ aquí, els economistes comencen a prendre importància en els diferents països per aconsellar als governs sobre les actuacions que han de posar en marxa.
Les mesures que van prendre cada país van ser diferents en alguns aspectes però, les modificacions es van fer bàsicament en quatre aspectes:
- mesures monetàries
- restriccions comercials
- suspensions de pagament del deute i mesures socials

El New Deal nord – americà

Les eleccions de 1932 van ser guanyades pel demòcrata Franklin Roosevelt. Aquest va fer la campanya electoral sota el lema New Deal, la promesa era posar a l’economia sobre bases noves. El New Deal significa la subjecció de l’economia a la política. La promesa de Roosevelt era establir un nou contracte social que havia d’afavorir la tercera part del país que es trobava mal alimentada, mal vestida, i mal allotjada. Per això calis actuar principalment en tres camps:
- Sanejar l’economia (retornar la confiança del públic en les institucions)
- Reactivar l’economia ( impuls del consum; injecció de diners; inversió pública...)
- Obtenir un repartiment menys desigual de la renda
El segon punt, d’aquests tres, va ser el mes discutit, però el tercer va ser el menys aconseguit, ja que al final del període la distribució de la riquesa era mes desigual que el 1929.

La política monetària i financera
La primera llei aprovada per Roosevelt va ser la que concedia plens poders al president per a legislar en matèria financera. En primer lloc, tots els bans van ser tancats ( banking holiday) mentre s’inspeccionava la seva insolvència. L’ajut es canalitzava a través de la Reconstrucció Finance Corporation (Corporació per a la Reconstrucció financera, RFC), creada per Hoover el 1931, però poc operativa fins al New Deal; la RFC comprava capital i obligacions dels bancs, fins al punt que va arribar a controlar una tercera part del capital bancari. Els principals beneficiaris del crèdit de la RFC van ser els governs locals, les companyies de ferrocarrils i les industries elèctriques. L’actuació en matèria bancària es va complementar en una nova llei, en la qual els banc eren dividits entre bancs comercials i bancs d’inversió. En el cas de la borsa es va crear una comissió (Comissió de valors i canvi), en la qual havia de constar expressament la prohibició de les operacions a termini. La mateixa comissió tenia també encomanada la inspecció de la borsa i en especial havia d’emetre un informe sobre cada títol nou que demanés se cotitzat en borsa.
Pel que fa a la política monetària, la paritat or de la moneda i l’equilibri pressupostari van deixar de ser considerats valors absoluts. La prioritat requeia a posar en marxa l’economia estimulant el consum a través de l’ increment de la massa monetària i de la despesa pública. La devaluació del dòlar va representar un gran negoci per al Tresor americà, que va veure revaluades en el mateix percentatge les seves reserves d’or. La mesura tenia com a finalitat principal reactivar l’economia, i es va prendre sense tenir en compte el seu impacte internacional (aquest va ser, abaratir les exportacions i encarir les importacions dels EUA).

Política pressupostària
Roosevelt era igualment partidari de l’equilibri pressupostari, però va donar prioritat als programes del New Deal que implicaven un increment de la despesa i el dèficit públic. L’augment de la despesa pública va permetre la intervenció directa de l’estat bàsicament en dos sectors, les obres públiques i l’agricultura.

Els programes d’ocupació pública
El principal problema generat per la depressió era l’atur. L’assistència es va canalitzar aviat cap a programes d’ocupació, que havien d’acomplir tres condicions: ser treballs útils, no competitius amb la iniciativa privada i el salari ofert havia de ser mínim, amb la finalitat d’estimular el retorn a l’empresa privada tant aviat com hi hagués ofertes de treball.

La política agrícola del New Deal

Aquesta política se centrava en dos aspectes: impulsar la recuperació dels preus agraris i proporcionar crèdit als agricultors. L’ instrument principal d’aquesta política era L’agricultural Adjustement Act (AAA), que oferia indemnitzacions als agricultors que reduïssin la superfície dedicada als conreus més excedentaris. Aquesta mesura va ser declarada anticonstitucional pel Tribunal Suprem, i la llei va haver de ser modificada en el sentit de concedir indemnitzacions per a conrear productes menys rendibles, però amb menys excedents i que no fossin tan esgotadors pel sòl.
Finalment, el govern va acabar fixant els preus agraris per damunt els vigents en els mercats internacionals i subvencionant les exportacions (dúmping): aquesta és encara la base de la política agrària actual dels EUA.

Sector industrial

La NIRA era un conjunt de disposicions destinades a superar la deflació a través del manteniment dels preus i salaris i de l’eliminació de la competència destructiva. També van ser suspeses les lleis de antitrust. Com que s’havien de regular salaris, quedava també en suspens la llibertat de contractació, o sigui la fixació dels salaris mitjançant l’acord directe entre l’empresari i el treballador. La proposta era formar comissions mixtes d’empresaris, treballadors i representants del govern amb la finalitat de crear uns codis de conducta per a cada sector industrial. El resultat, però, va ser poc satisfactori.

Exportadors de productes primaris

La depressió dels països industrialitzats (aquests que compraven un 85% de la producció dels països exportadors), va afectar en gran mesura a les economies d’aquests països no industrialitzats.
La situació d’Amèrica Llatina ( el territori que va patir un impacte més fort), a més de la caiguda de les exportacions i de la capacitat de compra, s’ha de sumar, la retirada dels capitals exteriors (crèdit) i a més una estreta relació de dependència als EUA.
La sortida de la crisis es va buscar a l’abandonament del capitalisme liberal i el patró or, amb l’única excepció de Cuba. La recuperació d’aquests països va ser possible també per les circumstàncies internacionals: no hi va haver sancions ni pressions per al pagament del deute extern.
El país mes afectat per la depressió va ser Cuba, molt dependent de les exportacions de sucre. La depressió va fer encara més baixar les exportacions, tant per la caiguda de la demanda com perquè els EUA van introduir una quota que reduïa a la meitat la importació de sucre cubà.
Però, encara que en molts menys mesura, els països asiàtics endarrerits també es van veure afectats per la depressió dels anys trenta. Les raons del poc impacte que va provocar la crisis en aquest sector és la seva menor dependència respecte el comerç exterior, a més d’unes exportacions més diversificades i una menor relació amb els EUA.

Les diferents estratègies de les democràcies europees

França
L’avantatge que representava per a França el franc devaluat va desaparèixer amb la crisi, ja que moltes monedes es van devaluar encara més i la depressió mundial va caure les exportacions, tant agràries com industrials. A França la crisi va ser importada, la depressió va afectar especialment als preus agraris , la producció industrial i el comerç exterior i va provocar la fallida de moltes empreses i bancs.
La gestió de la crisi va ser desencertada i crispada, la recuperació es va fer esperar i la depressió va provocar forts contracops en la política i l’economia del país.

Gran Bretanya
La depressió de GB resulta suau i curta, això es degut que la crisi havia començat molt abans, a partir de la tornada a la paritat or de la lliure el 1925, mentre les altres economies creixien a bon ritme, GB donava senyals d’estancament i mostrava elevades taxes d’atur. Després de 1929, la crisi va afectar sobretot el sector exterior i el sector financer. Es va produir a més a més importants retirades de capitals, de fet la depressió va fer evident, de forma definitiva, la impossibilitat de recuperar l’antiga preeminència financera de Londres.
La característica diferencial més clara de GB és que va dependre bàsicament del sector privar, amb poca intervenció de l’estat, fora de la decisió bàsica d’abandonar el patró or.
Un cop abandonat el patró or, l’economia britànica es va poder beneficiar de la caiguda mundial dels preus dels productes primaris i de la millora dels termes d’intercanvi, cosa que va significar un creixement dels salaris reals i va estimular el consum.

CONCLUCIONS
És gairebé impossible sintetitzar aquesta depressió en una sola publicació, més que res perquè va ser una de les poques crisis, per no dir l’única, que va afectar a tota l’economia mundial, encara que a diferents nivells.
Hi ha molts altres països que serien interessants estudiar, com es el cas del Japó, de les economies feixistes com Itàlia o Alemanya, etc., però es difícil d’explicar- les totes en aquest treball d’ avaluació continuada, sense disposar – ne de més temps.

Com aquest és l’última entrada avaluada del meu treball, vull fer una breu reflexió crítica sobre l’estructura i la composició d’aquest exercici. Mai abans havia escoltat lo que era un Blog, i gràcies a aquesta assignatura he obtingut coneixements sobre com funciona i quines utilitats té. A més, gracies al Blog, m’he obligat a llegir cada capítol del llibre per ampliar els coneixements i ara tinc més material sintetitzat per a estudiar per l’ examen de Juny. He de confessar que al principi aquesta feina hem semblava poc interessant i sense utilització, però quan vaig començar a fer el primer Blog, m’ hem vaig adonar de que era un treball que tenia una finalitat molt ben pensada, aprofundir en la matèria i a més no deixar tota la feina per a últim moment.

Setmana del 29 al 1 de Maig de 2009

LA CRISIS DELS ANYS 1930 I LES RESPOSTES A LA CRISIS

Tots nosaltres tenim al cap que després d’un període de guerra, en aquest cas la Primera Guerra Mundial, sempre apareix un període de recuperació i acte seguit un creixement de l’economia en gairebé tots els sentits. Però, en aquest cas, es va produir una situació bastant particular. Després de la Primera Guerra Mundial, i quan es creia que els problemes derivats d’aquesta eren resolts, l’economia mundial va entrar en una etapa de profunda depressió.
A pesar de les elevades taxes de creixement als anys vint, l’ economia dels EUA presentava diversos problemes, sobretot en dos sector:

- SECTOR AGRARI: els principals problemes de l’economia americana als anys vint eren provocats pel desfasament entre l’oferta i la demanda. La guerra havia representat una oportunitat important per a l’agricultura americana, la demanda europea havia fet pujar ràpidament els preus, fet que va animar als agricultors a ampliar i modernitzar les seves explotacions, amb inversions sovint finançades a crèdit. Al final de la guerra però, la producció continuava creixent mentre els preus queien ràpidament. El problema estava en les explotacions endeutades i sovint hipotecades, que amb la caiguda de preus no aconseguien cobrir amb els seus ingressos les despeses d’explotació i les financeres.
Els sector que es van veure més afectats per aquests problemes van ser les petites explotacions productores de blat i el conreu del cotó.

- PRODUCCIÓ INDUSTRIAL: per explicar els diferents problemes que va patir aquest sector, es important tenir en compte una petita informació. Als EUA, entre 1920 i 1929, la producció va créixer un 50%, mentre que l’ocupació disminuïa un 6%.
L’augment de la productivitat no es reflectia en els preus de venda, que van baixar molt poc, de manera que es va produir una gran acumulació de beneficis, que va incrementar encara més el repartiment tradicionalment desigual de la renda als EUA. Amb la depressió, aviat la producció va créixer més ràpidament que la capacitat de compra de la població.
Els sectors que es van veure més afectats amb aquests esdeveniments van ser els sector de béns de consum duradors (inclosa la construcció).

Quan els economista parlen de la Gran Depressió del anys 30, majoritàriament cap d’ells afirma que l’únic culpable d’aquesta van ser els EUA. Ja que després de la Primera Guerra Mundial, els països patien dificultats, tant territorials com financeres i comercials, que també van influir en l’expansió i magnitud d’aquesta depressió. A més, les decisions que es van prendre als anys vint per produir la recuperació de la guerra, com es el cas del fort proteccionisme, van provocar conseqüències greus als anys trenta.

Especialment la depressió als EUA es troben en dos factors essencials:
- la caiguda de la inversió com a conseqüència del doble impacte de la demanda
- l’adopció de polítiques econòmiques, i especialment monetàries, inadequades

Una conclusió, que des de el meu punt de vista és bastant evident, es que els EUA no van saber liderar l’economia mundial com Gran Bretanya ho havia fet abans de guerra. Però la resta de països també van participar en la magnitud de la depressió. Aquests, al seu torn, van viure per damunt de les seves possibilitats, fixant paritats d’or massa altes per a les seves monedes, com és el cas d’ Itàlia, o bé endeutant – se per damunt del que aconsellaven les circumstàncies, com és el cas d’ Alemanya.

L’ENSORRADA DE LA BORSA DE NOVA YORK EL 1929

Tot comença, quan al 1929 tots el països, excepte França, veien disminuir la seva activitat econòmica. Als EUA la recessió va començar a la construcció, va continuar per la indústria de l’ automòbil, però la caiguda de la demanda de béns de consum durador s’atribuïa a l’aposta dels inversors per la compra de títols a causa dels guanys que oferia la borsa.

Especulació borsària
La borsa és un mercat on es negocien accions i obligacions. La cotització de les accions depèn de les expectatives de benefici immediat o futur, però també del capital present a la borsa. La pujada de la borsa s’acostuma a interpretar com una senyal de bon funcionament de l’economia, però en realitat només respon a les expectatives de creixement dels valors borsaris per part dels inversors.
Als anys vint als EUA i també en altres països, l’excés de capital disponible va ser la base de l’especulació borsària que va acabar al el crac de la borsa.
Els EUA es van oposar als automatismes del patró or, i per tant, la solució elegida va ser esterilitzar l’or, retirar-lo de circulació, fins al punt que, per a no augmentar la circulació monetària, el govern no va retirar el deute públic (bons de guerra), tot i que disposava de mitjans per fer –ho. El govern, llavors, va començar a comprar bons a la borsa. La demanda continuada feia pujar la cotització a nivells que induïen els tenidors, nacionals i estrangers, a vendre. El problema va ser que aquestes compres van afegir una quantitat de diner a la circulació monetària, i que gran part d’aquest iner, en mans dels inversors, va ser destinar a la compra d’altres actius borsaris, reforçant així les tendències especulatives.
El factor més important de l’especulació, va ser sens dubte, el costum d’invertir a crèdit. L’agent de borsa (broker) acceptava ordres de compra amb una part del pagament ajornat, part que podia arribar al 90% de l’ inversió. Aquesta diversa afluència de capitals i l’efecte multiplicador de les compres a crèdit van permetre que l’especulació borsària cresqués desmesuradament.
Quan aquesta setmana, vaig començar a adquirir uns coneixements més amplis sobre aquesta depressió lo primer que hem vaig preguntar, va ser:
- Per què no es va parar l’especulació? I la resposta s’explica bàsicament per tres factors:
a) la idea de que cadascú seria prou llest per a retirar-se del mercat en el moment de màxim benefici.
b) La manca d’autoritat monetària, en nom del liberalisme econòmic, els EUA no disposaven d’un banc central, sinó d’una oficina de coordinació .
c) La ideologia ultraliberal.

El 9 d’agost de 1929 es va prendre una tímida mesura er a frenar l’especulació, i l’índex de la borsa va començar a caure ràpidament a partir del d’octubre. Aleshores a tothom li va començar el pànic i les presses per vendre les inversions, i això va augmentar la caiguda. El dimarts negre, 29 d’octubre de 1929, van ser oferts a la venda 29 milions de títols, sense pràcticament ordre de compra.

Encara que la caiguda de la borsa no es la causa de la depressió, el crack va agreujar la depressió i la va difondre a la resta del món. La depressió es va difondre ràpidament, per la potència econòmica i financera dels EUA i la conductibilitat del patró or per transmetre els xocs financers.

POLÍTIQUES DE LLUITA CONTRA LA CRISIS

a) La realista, encapçalada per Keynes, imputen la depressió al mal funcionament anterior a l’economia, posat en relleu per la caiguda autònoma de la despesa, de manera que la contracció monetària seria una resposta passiva a la disminució de la demanda i de la producció.
b) Els monetaristes, representats per Friedman i Schwartz, diuen que la contracció monetària, deguda a les decisions polítiques equivocades o insuficients, va causar la caiguda dels preus i de la producció.


CRISIS FINANCERA
La caiguda del preus del títols cotitzats, va provocar efectes econòmics negatius en la situació dels brokers i dels bancs. Els deutes que els inversors tenien amb els brokers van resultar, majoritàriament, impagats (ja que el valor de la garantía era inferior al valor del préstec. I tot això, naturalment afectava als bancs que havien finançat als brokers, els bancs van haver – se de quedar uns valor depreciats que no cobrien els deutes. I això va provocar que els clients del bancs volguessin retirar ràpidament els seus dipòsits. Els bancs van haver de suspendre pagaments i tots van adoptar mesures, com per exemple, reducció dels crèdits concedits i l’augment de les reserves d’efectiu. D’aquesta manera s’activava l’espiral deflacionista ( hi havia menys diners, es comprava menys, baixaven els preus). Mentre els preus baixaven i els salaris nominals també, les quotes que calia pagar als banc es mantenien constants. I els deutors, no podien respondre a aquest deute, per tant, va seguir augmentant el nombre de fallides.

DIFUSIÓ A L’ECONOMIA MUNDIAL
França va ser el primer país que va restringir el crèdit exterior, però el seu crèdit exterior era poc important, de manera que l’alarma es va estendre quan, a partir de 1928, es va produir una disminució dràstica del crèdit exterior dels EUA.
Es troben signes de recessió a la fi de 1927 a Austràlia i Indonèsia, el 1928 a Alemanya i el Brasil; el 1929, abans que la depressió no comencés als EUA, també a l’argentina, el Canadà, països del Pacífic, Amèrica Llatina i Europa Central, i als mateixos EUA, amb la caiguda de la producció industrial l’agost de 1929. La depressió, originada al centre econòmic, es va estendre a la perifèria a través de la caiguda de les exportacions, l’empitjorament dels termes d’intercanvi en contra del productes primaris, la desarticulació del mercat internacional de capitals, la caiguda mundial del preus.
A partir d’aquí es va començar amb una “guerra d’aranzels que anava dirigida contra els EUA, però que tenia repercussions sobre tots els països: la contrapartida de posar barreres a les importacions era dificultar les exportacions. Davant d’això, els governs van haver de prendre mesures monetàries i fiscals per a defensar la paritat or de la seva moneda i impedir l’empitjorament de la balança de pagaments: l’ única manera de mantenir-se en el patró or era un reducció dràstica de la despesa. Els bancs centrals eren conscients del problema però l’adscripció al patró or els impedia actuar.
Aquesta situació es va veure agreujada pel comportament del països mes avançats. La disminució dels crèdits feia disminuir les reserves dels països deutors i incrementava la dels creditors. Aquests països van esterilitzar els guanys, cosa que restringia encara més la circulació financera internacional i empitjorava la situació dels països deutors.

OPINIÓ PERSONAL

Quan prens consciencia de la depressió dels anys trenta et trobes amb que hi ha moltes semblances amb l’ actual crisi que hi ha avui dia, sobretot amb la fragilitat del sistema financer. Es evident, que la crisis dels nostres temps, no té la mateixa magnitud d’aquesta, però els problemes que pateixen els bancs avui dia, son comparables en algun sentit amb els problemes que van patir els banc als anys trenta, i que l’actuació d’aquests coincideix amb l’ actual, la disminució massiva d’oferir crèdits als clients. Encara que actualment l’ ingredient financer estigui present, no s’hi ha donat la gran disminució de preus que es va donar en aquells temps.
Però, tot i això, hem de tenir present que la crisis de la Gran Depressió, és innovadora en el sentit de que mai abans a la historia s’havia donat i que mai després s’ha tornat a produir, i tots esperem que això no es torni a produir mai més.

Setmana del 20 al 24 d' Abril 2009

PRIMERA GUERRA MUNDIAL

Si, tant sols un minut del vostre temps, us pareu a pensar en la quantitats d’enfrontaments bèl·lics que han hagut al llarg de la historia, estic segura de que us semblaria molt sorprenent. Dintre del nostre temari s’introdueixen uns quants d’aquests enfrontaments, però en específic s’estudia un d’ells. Aquest és, amb tota certesa, un dels més importants de l’historia, la Primera Guerra Mundial.
La setmana passada ja varem introduir aquest tema, però és important ressaltar algunes altres coses sobre aquest enfrontament. Com totes les guerres, la Primera Guerra Mundial té unes causes i unes conseqüències específiques. A continuació estudiarem les seves conseqüències d’una manera més detallada.

Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial
La idea principal de tots el països que van acceptar la Guerra, era que aquesta duraria poc temps, és a dir, seria una guerra curta. Però, avui en dia, és evident que tots es van equivocar, ja que la guerra va durar quatre llargs anys ( 1914 – 1919). Les principals conseqüències de la guerra foren:

DEMOGRÀFIQUES
La conseqüència més trista, són la gran quantitat de morts que va provocar aquest enfrontament, tant bel·ligerants com civils. Es calcula que van morir 8 milions de bel·ligerants i van haver 7 milions d’incapacitats.
Es natural, que aquestes pèrdues no van ser de la mateixa quantitat ni va provocar els mateixos efectes en tots els països integrants de la guerra, principalment Alemanya i Rússia van ser els dos països amb les majors pèrdues absolutes. A més, cal ressaltar, el dèficit de naixements que va aparèixer en aquest període, ja que la majoria de les dones estaven viudes o tenien els homes a la guerra, i també perquè moltes d’elles van decidir no tenir fills en una època com la de la Primera Guerra Mundial.

STOK DE CAPITAL
La reconstrucció de la guerra no va ser fàcil per cap dels seus integrants. Durant l’expansió de la Primera Guerra Mundial, camps de cultiu, ferrocarrils, ponts, carreteres, ports, i moltes més infraestructures foren destrossades. I el problema més gran de tot això era que els països no tenien suficients capitals per reconvertir l’ economia i les infraestructures, ja que durant la guerra els Estats havien invertit molts diners en armaments, i altres costos que provoca una guerra. El cost bèl·lic és va finançar, finalment, amb reserves d’or, y endeutament mitjançant el deute públic, a més es va complementar, demanant crèdits al exterior, sobretot als Estats Units d’ Amèrica. Com que no era suficient amb l’endeutament de la guerra, a més cal afegir el desequilibri econòmic d’abandonar el patró or.
Els països més afectats van ser Bèlgica i el nord de França ja que els combats més violents es van produir al seu territori. Però també van sortir perjudicades Rússia, i la regió fronterera entre Itàlia i Àustria. Però, a diferencia d’aquests també hi ha països que van sortit beneficiats econòmicament de la guerra. En primer lloc aquells que havien tingut la posició de neutrals (com es el cas de Brasil, Argentina i Espanya). Però fundamentalment la guerra va ajuda al creixement de dos grans potències, Estats Units i Japó, on el seu comerç va experimentar un creixement molt important.

DESEQUILIBRIS FINANCERS

La guerra es va finançar en tots els països principalment amb el augment dels impostos, l’endeutament del govern, i l’espoliació dels territoris ocupats. De les tres la més important per les seves conseqüències va ser l’endeutament, que prenia tres formes principals: l’emissió de deute públic, els préstecs exteriors ( només per als països de l’ Entesa) i els avançaments del banc central a través de l’emissió de bitllets.
L’augment de la circulació fiduciària va ser, en conjunt, la principal forma de finançament de la guerra. Tots els estats, fins i tot els neutrals, van suspendre la convertibilitat dels bitllets en circulació, atès que no la podien assegurar, i es va paralitzar així el patró or. D’aquesta manera la moneda deixava de ser real, per convertir-se en fiduciària; a més, l’augment de bitllets en circulació i la restricció de l’oferta de mercaderies, conseqüència de la producció per a la guerra, provocava inflació, que durant el conflicte es va poder atenuar mitjançant el control dels preus, però que es va desbocar un cop acabada la guerra.

PRODUCCIÓ INDUSTRIAL I PROBLEMES ESTRUCTURALS
A conseqüència de la guerra es produeix una alteració del ritme industrial, i la principal alteració es la disminució de la industria de consum amb la conseqüent disminució de la seva producció. El sector industrial que va sortir beneficiat per la guerra es la industria de bens d’equip, com l’acer, la maquinaria o la industria naval. Els altres sectors tenen un excés d’estocs perquè no es consumeix, i per aquest motiu durant la guerra els països que es van mantenir neutrals subministren les matèries primeres. Els sectors que durant la guerra entren en una crisi profunda son principalment, l’alimentació i la construcció.

PROBLEMAS SOCIALS
El conflicte va deixar un malestar social, ja que la guerra la havien fet sobretot els pagesos i els obrers, que en ser desmobilitzats es trobaren sense feina, mentre podien veure els beneficis obtinguts pels empresaris relacionats amb la producció de guerra i veien envanir-se les promeses de millores que els havien estat fetes amb la finalitat de mantenir la moral de les tropes.
Com a agreujant del problema, els interessos dels desocupats no tenien representació ( si que hi havia sindicats però no tenien poder).
A més la incorporació de la dona al sistema productiu durant el conflicte va trencar el monopoli que fins ara havien efectuat els homes. Durant la guerra la dona va adquirir consciència de la seva capacitat per desenvolupar les habilitats dels homes i per aquest motiu va demanar un creixent protagonisme en el mercat laboral ( al cap del temps s’aconsegueix el sufragi femení) , les classes mitjanes i baixes pel seu compte van iniciar revoltes i desfilades demanant el sufragi universal, que s’aconsegueix amb el temps.
Finalment, es va demanar governs més democràtics i societats menys desiguals, encara que la tendència va ser cap a una millora de les condiciones de les classe mes baixes de la societat, es va produir d’una manera lenta i insuficient.

PROBLEMES TERRITORIALS I HUMILIACIONS NACIONALS
França pretenia que els vençuts, i en particular Alemanya paguessin tot el cost de la guerra, des de les destruccions d’edificis i instal·lacions fina a les despeses militars i fins i tot es beneficis deixats d’obtenir per les empreses coma a conseqüència de la guerra. Els Estats Units, però, va obligar a rebaixar aquestes aspiracions.
Alemanya, immediatament després de la guerra havia estat privada de les seves colònies i obligada a lliurar als aliats forts pagaments en espècie. D’altra banda, Alemanya, pels canvis de frontera havia perdut un 10% del seu territori i de la seva població, però aquests territoris contenien una tercera part de les seves reserves de carbó i tres quartes parts de les de ferro.
Pel que fa a les reparacions de la guerra, aquestes no complien cap de les dues condicions que les podien fer possible: no eren suportables econòmicament ni tolerables políticament. La capacitat alemanya per a pagar les reparacions depenia del fet que aconseguís una balança comercial favorable, però això resultava inacceptable per als aliats , per als quals l’increment de les exportacions alemanyes anirien en detriment de les pròpies exportacions.

CONCLUSIONS

Quan vaig començar a tenir coneixement sobre la Primera Guerra Mundial, i sobretot, quan hem vaig assabentar de que Espanya es va mantenir neutral, hem vaig sentir molt orgullosa d’aquesta decisió. Sobretot perquè no varem haver de patir les conseqüències esmentades anteriorment, i també perquè varem sortir beneficiats d’aquesta guerra. Però en aquesta batalla, com en totes, les conseqüències son miserables, principalment per les morts provocades, les destruccions de les infraestructures del països, i el malestar general de la societat. Encara que també, hem d’admetre que després del enfrontament, s’hi van aconseguir alguns fets positius; com per exemple, el sufragi universal i el sufragi femení. Considero que gràcies a la obligació de tants homes d’anar a la guerra, se li va permetre a la dona donar-se’n compte de que som capaces de fer moltes coses que no pensàvem i això, és un fet, des de el meu punt de vista molt positiu.

Setmana del 13 al 17

La moneda
En el sistema internacional del segle XIX va augmentar molt la producció , però el gran problema era els medis de pagament. Abans de la revolució industrial existien múltiples medis de pagament, però hi havia dos grans grups:
- comerç mundial: modeles d’or y monedes de plata d’origen àrab asiàtic. Era l’anomenada moneda real, ja que el deu valor real coincideix amb el valor nominal encunyat a la moneda.
- Diner fiduciari, prové del terme llatí “fides” que significa fe. El valor nominal d’aquesta moneda no té cap relació amb el seu contingut real , en aquest cas intervé la fe dipositada en aquest instrument.
Quan augmenta el volum de les transaccions al mon, es generalitza la circulació de les lletres de pagament i els bitllets bancaris (aquests van aparèixer amb la banca professional en el segle XVI). El diner bancari es va començar a emetre en un valor que era equivalent al valor de les reserves de materials preciosos de les quals disposava la seva Banca Central. Les lletres de canvi es una ordre de pagament per un particular a nombre d’un altre, normalment sol ser paral·lela a una banca professional rellevant.
El valor de les divises es fixaven molt sovint per professionals independents , hi havien molts valors diferents de divises en el mateix país, llavors: es publicaven anualment els tipus de canvi en cada territori, per facilitar la informació. Tot això requeria una estandardització del tipus de pagament, i això només ho podia aconseguir Anglaterra, que era el país líder, aquest va aconseguir assentar les bases de les regles dels medis de pagaments.
Així va néixer les bases del patró or. Aquest era un sistema monetari de tipus de canvi fixes. Per la seva difusió va jugar un paper molt important el fet de que Anglaterra tenia moltes manufactures ( de maquinaria) i amb això va imposar als seus compradors la necessitat de pagar en or o divises on els seus bancs haguessin establert un sistema de canvi fixa respecta l’or.
El patró or tenia les següents condicions:
- tenir accés a mines d’or pròpies o de colònies
- ser molt competitius
El número de països que tenen patró or és una mica limitat ja que es difícil que un país sigui posseïdor d’or.

Regles per entrar a formar part del patró or
- el banc central i el govern a d’establir tipus de canvi fixes
- lliure circulació d’or entre països
- lliure convertibilitat
Els països que van aconseguir establir el patró or, eren sobretot països que comercialitzaven amb Anglaterra o les seves colònies. En canvi, els que no ho aconseguien, com per exemple Espanya, per el simple motiu de que eren menys competitius, utilitzaven el patró plata.
En època expansiva tant el patró or como el patró plata son rentables. El patró or assegura als països més industrialitzats unes pautes que asseguren l’equilibri interior i exterior:
- l’estabilitat de peus
- estabilitat de canvis

En època de crisis, no és molt convenient tenir patró or. Té uns problemes característics que son exactament els mateixos que té en èpoques de crisis la nostra moneda actual, l’ Euro. Ja que quan hi ha crisis augmenta el dèficit pressupostari, disminueix el consum, i el banc central manipula el tipus d’interès.
En l¡època preindustrial dominava la moneda real, però amb la implantació del patró or, augmenta la circulació del diner fiduciari. Aquest sistema té riscos de poder provocar desequilibris, però els economistes de l’època estaven segurs de que en cas de desequilibri el sistema s’equilibraria automàticament, com per exemple, Newton que deia que el mercat de manera mecànica solucionaria els desajustos. Alguns dels desajustos que podrien aparèixer amb el patró or eren:

1) Exemple: Anglaterra, té una gran quantitat d’exportacions ( saldo de la balança comercial positiu) això provoca l’augment de les entrades d’or, amb tot es produeix un augment de l’oferta monetària (diner bancari), i com a conseqüència augmenten els preus. Això de l’augment de preus es un dels desajustos que es poden produir, per solucionar aquest els economistes del segle XVIII / XIX diuen: el sistema de manera automàtica reacciona, els empresaris com augmenten els costos de fabricació deixen de gastar i així disminueix l’ inversió, amb això passen tres coses: deixem de produir, deixem de demanar crèdits, despedim o deixem de contractar a gent. Amb la disminució de la inversió, disminueix també la producció, reduint -se així els preus. Seguidament d’això, augmenten les exportacions a llarg termini, però a curt termini redueix la circulació de l’oferta monetària, és redueix també l’ús d’or.
2) Exemple: un país pobra, dependent, menys competitiu i menys desenvolupament: té una gran quantitat d’importacions, hi ha gran quantitats de sortides d’or, això provoca endeutament, amb això disminueix l’oferta monetària, hi ha, llavors, menys or i menys bitllets; per tant disminueixen els preus. Els liberals anglesos, com per exemple David Hume, diuen que els empresaris disminueixen les inversions, i disminueixen els preus de les empreses, amb això augmenten les exportacions a llarg termini; i augmenta la competitivitat a curt termini. Però en aquest cas, l’augment de les exportacions es major que en el cas anterior.
El problema d’aquestes regles de joc, es que això funciona mentre hi ha un país líder que sigui el més competidor, i també només funciona mentre no hi ha proteccionisme. Per tan, no és útil aquest sistema, quan Alemanya i EEUU augmenten la seva potencia i la seva competitivitat. La solució a aquest problema és:
- tipus de interès interbancari ( gran mètode de ajust). El Banc Central en aquest cas, augmenta o disminueix el tipus de interès amb el qual prestava diners als banc comercial, i aquests fan el mateix amb el tipus d’interès als particulars.
Però els tipus de canvi tenen un gran error, i aquest és suposar que els preus podrien pujar i baixar ( és a dir, la flexibilitat de preus). La tendència del preus en molts països es sistemàticament a la baixa. Per tant, no afectava als beneficis empresarials com suposava el patró or, per això molt poques empreses van tancar en aquesta època, el que si que va ocorre es l’augment del paro.

La fi del patró or

La desaparició del patró or, es va iniciar amb pèrdua de comerç de Gran Bretanya. L’abandonament del patró or, va ocasionar uns grans impactes, ja que la política exterior europea depenia molt de la supremacia financera de Gran Bretanya.
Com a diferència, els països que tenien el patró plata, tenien un clar avantatge:
- en el segle XIX augmenta la quantitat de plata, disminueix el seu valor més ràpidament en els mercats mundials. Com els països pobres tenien moltes reserves, podrien tenir un augment de l’oferta monetària més elevat que en els països on hi ha patró or.

França era el país pioner en el patró plata, i en el seu Banc Central s’estableixen les regles de canvi.

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

La Primera Guerra mundial ( juliol de 1914 – novembre 1919) marca el gran trencament entre el segle XIX i el segle XX.

- Per què es va produir la Guerra?
1) formació de nacionalitats en el segle XIX ( Nació Alemanya i Nació Italiana). Amb això comprovem que Europa no anava tant bé com es creia.
2) França perd la guerra Franco – Prussiana

Des de 1885 fins a 1890 es va iniciar un moviment de aliances a Europa. Això va iniciar la aparició de dos grans blocs:
- La “Triple Alianza” formada per Alemanya, Àustria i Itàlia.
- La “Triple Entente” formada per França, Anglaterra i Rússia
La Guerra va esclatar quan es produeix l’ assassinat del príncep hereu del Imperi Àustria – Hongria en mans d’un terrorista nacionalista serbi .
En 1917 – 1918 a Rússia es produeixen grans olejades de protesta per part de la societat en contra de la Guerra, sobretot, per les males condicions del militar, i per la misèria que és produïda principalment per estar dintre d’aquest gran conflicte vèlic. Per aquest motiu, amb l’entrada al poder del parit socialista, Rússia es retira de la guerra. Per sortir d’aquesta, va firmar el Tractat de Brest-Litovsk a 1918.
La gran pau, que tanta gent desitjava va arribar amb:
- els 14 punts de Wilson: on es planteja a Europa que la gran manera d’avançar i de créixer és la cooperació entre els països, i abandonar les idees individualistes.
- “Armisticio” a l’any 1918 i la “Conferencia de París” un any més tard.

Les conseqüències de la guerra

-Demogràfiques
-Stock de capital
-desequilibris financers
-producció industrial
- problemes estructurals
- problemes socials
- problemes territorials i humiliacions nacionals

Conclusions
Es extraordinàriament impressionant, de quina manera estudiant historia et dones compte de que els humans som els únics animals que entrebanquem dues vegades sobre a mateixa pedra. Perquè al llarg del temps sempre repetim els mateixos grans errors, com per exemple començar una guerra. Perquè això no va acabar en la Primera Guerra Mundial, sinó que hi va haver una Segona i que a més, actualment, hi ha guerres en joc en els nostres mons.
M’agradaria saber que necessitem per els humans per recordar quins son els errors que hem fet al llarg de la historia i no oblidar-los mai.

SETMANA DEL 1 AL 3 D'ABRIL

Durant aquesta setmana hem acabat el tema vuit del llibre ( Sorgiment de l’economia internacional) i hem començat tema nou.
Per poder regular el comerç internacional, podem destacar:
- Proteccionisme: va ser la corrent més important d’abans y de després de 1860. Els millors pensador d’aquesta corrent van ser alemanys y americans.
- Lliurecanvisme : va durar molt poc temps, ja que requeria exigències molt difícils de complir.

Dintre dels pensadors del proteccionisme destaquem:
- A. Hamilton ( americà), diu que la industria és com un ser humà que necessita protecció.
La porta legal al lliurecanvisme es va obrir amb l’ajuda del Cobden – Chevalier, va ser un acord entre Gran Bretanya i França , que van decidir rebaixar les seves tarifes proteccionistes. ¡
Mobilitat de factors de producció en el segle XIX
Els moviment de mercaderies va fer augmentar el creixement de l’economia. Un altra moviment important va ser l’ emigració (SXIX), aquesta va ser la més gran emigració europea cap al exterior, dintre d’aquesta estava l’ emigració itinerant ( per temporades) i l’ emigració total ( de persones que no tornen al seu país d’origen, aquestes persones son comptabilitzades com a pèrdues totals del seu país).
Aquest moviment internacional del personal és va iniciar a Anglaterra i el destí dominant de la població va ser els Estats Units d’ Amèrica ( 60%) i després les Noves Europa ( Canadà, Austràlia...).

Després d’això, tothom pot plantejar la mateixa pregunta.
Perquè va emigrar el 36% de la població d’ Anglaterra, si aquesta era la millor potència industrial i financera?
- Factores ideològics: motius polítics, religiosos, de persecució ètnica ( com el cas del jueus), lleis dures que feien perillós fer negocis.
- El triomf de la industrialització va ser el fracàs de l’agricultura tradicional (destrucció de camp angles, milions de pagesos es van quedar sense terres per cultivar); la industria no tenia la suficient capacitat d’absorció per a tota la pagesia que estava sense treball. Això va provocar gana i misèria.
Les causes de l’ emigració:
- polítiques
- religioses
- econòmiques (EXPULSIÓ + ATRACCIÓ) .
La millora en el transport i les comunicacions, va facilitar la decisió d’emigrar de la població.

Les conseqüències de l’emigració:
-socials: ruptura de llaços familiars i comunitaris en l’origen, formació de nous grups i individualisme en el destí.
-econòmiques: divises, salaris pc en origen augmenten.

Un altra mobilitat de factor, són els fluxos de capital: occident va expulsar grans quantitats de capital de forma directa e indirecta. Exemple: compra d’inversions grans en països emergents amb grans recursos.
Les causes d’això són: urbanització ( creixen molt les ciutats, i alhora es contaminen moltíssim), industrialització ( augmenten els tallers i les fabriques, per això es fa una gran inversió en capital, per comprar maquinaria, i els locals), plantacions ( com que els productes primaris, és a dir, els inputs, no estan a Anglaterra, això provoca la creació de plantacions, molt intensives en factor treball i logística, alhora també rep moltes inversions que requereixen molt capital).
Els principals països d’origen ( els que mobilitzen els capitals) son: Anglaterra ( 40%) i França ( 20%) .Els principals països de destí dels capitals son: Europa i Amèrica.

Tipus d’inversions exteriors de capitals

Gran Bretanya: fa inversions intensives en treball i s’especialitza en les seves colònies.
França: s’especialitza en Europa, en activitats intensives en capital ( ferrocarril, mineria, y deute públic)

TEMA 4 ( MANUAL): CREIXEMENT ECONÒMIC MODERN
És important ressaltar el creixement autosostingut que han presentat les economies modernes, durant tot un segle excepte del període de la Segona Guerra Mundial.
El creixement autosostingut del segle XVIII – XX va ser de gran magnitud i duració; però va provocar grans canvis estructurals:
- destrucció de la societat agrària
- 44 M de europeus que emigren
- Enorme economia de serveis
Diferents explicacions del creixement en models teòrics de l’ economia:
- Precedents
- Escola Clàssica ( Anglaterra )
- Escola Neoclàssica (autors del segle XIX)
- Economia Neoinstitucional i evolucionista

Els precedents
Son pensadors que treballen en els grans imperis preindustrials. Aquests expliquen perquè Europa creix tant i de manera sostinguda, però dintre d’aquests hi ha tres corrents:
- Arbitristes (SXVI)
- Fisiòcrates (SXVIII)
- mercantilistes (SXVII – XVIII)
Aquests van assentar les bases dels liberals i els proteccionistes. Els arbitristes eren gairebé tots espanyols; el seu objectiu comú era trobar i aportar solucions als problemes econòmics y demogràfics que estaven apareixent al poder de la monarquia. Algun dels seus autors més importants van ser: Martín Gonzalez de Cellorigo, Sancho de Moncada...
Els fisiòcrates va aparèixer al 1757; ells consideren que hi havia un ordre natural per a totes les coses, inclusive la societat i els sistema econòmic. La paraula fisiòcrata prové del grec “physis”, i significa el govern del ordre natural. Consideren que la riquesa del seu país era la terra ( el camp), per tant la base de la monarquia per a ells és cobrar els impostos a la pagesia.
Els mercantilistes consideren que la base es el mercat, i la capacitat per a consumir. Diuen que en aquelles economies on es garanteix el consum de mercaderies i productes està assegurada la felicitat dels seus pagesos i de tota la societat. La seva idea principal es restringir les importacions i fomentar al màxim les exportacions ( principi del proteccionisme), per això és molt important l’equilibri de la balança de pagament.

L’escola clàssica ( SXVII – XIX)

Hi ha dues corrent dintre d’aquest pensament:
- els optimistes sobre les possibilitats de creixement sostingut: dintre d’aquests es troba Adam Smith
- els pessimistes: on hi ha David Ricardo i Thomas Malthus
Aquesta escola es basa en la riquesa. Els pessimistes expliquen perquè en les societats preindustrials sempre s’ estanca la productivitat. Malthus diu que l’augment de la població provoca la misèria i la fam, perquè l’augment de la producció es menor que l’augment de la població, i per aquest motiu han d’actuar uns frens compulsius ( augment de la mortalitat) i uns frens preventius ( disminució de la natalitat). Actualment és evident que la tesis de Malthus no és verídica, ja que la fam es provocada per altres factors de desigualtat entre les societats. Com a diferencia, David Ricardo defensa la tesis dels salaris, diu que l’augment de la producció provoca un augment del consum i com a conseqüència d’això una disminució dels salaris. Aquesta disminució dels salaris marquen els límits de lo que es pot arribar a consumir. Perquè una societat pugui créixer, segons la idea de David Ricardo, els obrers tindran que admetre la llei dels salaris ( tenen que continuar baixos perquè la societat obtingui un creixement sostingut).
Els optimistes, tenen una idea totalment inversa als pessimistes. Adam Smith crea la base del lliurecanvisme, deia que les bases de la productivitat son tres:
- deixar que el mercat actuí per si sol, per aconseguir això es necessari que l’estat redueixi totalment la seva intervenció dintre del mercat ( idea de la mà invisible del mercat).
- Buscar individualment del màxim benefici. S’ha de deixar actuar al egoisme individual, perquè així s’aconsegueix col·lectivament la felicitat i la millora per a tots.
- Divisió del treball.

Escola Neoclàssica (deductiva, abstracta), i del creixement ( inductiva, realista)
L’escola Neoclàssica va néixer després de la Segona Guerra Mundial, dintre d’aquesta hi ha tres models diferents:
1) models de creixement per etapes
2) models de canvi estructural
3) models estructuralista de dependència econòmica

Les bases d’aquests pensadors estan relacionades amb les de Adam Smith, per tant per a ells: el mercat es regula per si sol, la divisió del treball es l’ òptim, l’objectiu màxim de l’economia es el màxim benefici.
Als anys cinquanta apareix la gran escola neoclàssica, ( justament quan l’ URSS i els Estat Units d’ Amèrica estaven enfrontades). Els pensador d’aquesta escola diuen que el creixement econòmic en el mon enfronta a economies amb estadis desiguals, NO entre economies desiguals.
Existeixen doncs, quatre estadis de creixement:
- societat tradicional (societat preindustrial)
- economies que tenen precondicions per al creixement
- economies amb creixement
- societats de consum de masses

Els models de canvi estructural

- W. Arthur Lewis: traspassar la mà d’obra cap a la industria ( del primer sector al secundari)
- A. Gerschenkran: banca, industria pesada i el paper del Estat ( infraestructura, educació, sistema tributari, monetari, legislació mercantil, igualtat civil).
- S. Kuznets: Banc Mundial ( variables empíriques macro correlacionades)
Diuen que com hi ha diferents sectors ( primari, secundari i terciari) això implica la gran diferencia dels salaris i diferent formació dels treballadors.


Economia Neoinstitucional i evolucionista

La idea fonamental d’aquests pensadors és que les institucions són la clau per al creixement. Un dels seus pensadors més importants és Douglas C. North o Albert Hischman.

SETMANA DEL 16 AL 20 DE MARÇ DE 2009

Aquesta setmana treballem el tema 7 del manual, la titulació d’aquest llibre és Les industrialitzacions endarrerides i insuficients.
Les innovacions de la Revolució Industrial van ser conegudes, també a la resta d’ Europa, més enllà dels països del seu primer cercle de difusió, però la seva adopció es va produir mes tard i amb una intensitat insuficient. El segon cercle de difusió de la Revolució Industrial el formen els països de l’arc exterior europeu, d’ Escandinava a Portugal passant per Rússia i els Balcans. El 1870 continuaven essent les economies bàsicament agràries, amb una feble capacitat de creixement.
L’etapa de 180 – 1914 va significar canvis importants: alguns països van aconseguir fer una gran salt endavant, de manera que el 1914 es trobaven prop dels països avançats.
Factors que expliquen l’ escàs èxit industrial d’aquests països abans de 1870, els principals son el manteniment d’estructures polítiques i socials i de formes de propietat i d’explotació de la terra tradicionals; la migradesa del mercat; la carència de matèries primeres; el baix grau d’educació i de capacitat; i l’opció per un creixement complementari a la industrialització, basat en el principi de la divisió internacional del treball. No tots aquests factors afecten tots els països ni els afecten de la mateixa manera ni durant tot el temps.
Gairebé tots aquests països van intentar, almenys temporalment, basar el seu creixement en la divisió internacional del treball, o sigui, buscar un creixement no competidor, sinó complementari respecte als primers països industrialitzats. El model de creixement complementari va se adoptat per dos grups de països; els del centre – nord d’ Europa, el segon grup de països el formaven estats situats bàsicament al Mediterrani i a l’ Europa de l’est. Però aquest model alternatiu al creixement va començar a ser qüestionat a partir de 1860, per tres raons:
- canvi en la taxa d’intercanvi, que va passar a ser favorable als productes industrials
- el creixement demogràfic resultava difícil d’absorbir per les economies basades en el sector primari
- sobretot perquè l’arribada de cereals d’ultramar, a preus sense competència possible, va acabar de fer caure el miratge del creixement mitjançant la divisio internacional del treball.
L’abandó definitiu de les polítiques basades en la divisió internacional del treball i en el lliurecanvisme es va produir durant l’etapa de depressió econòmica subsegüent a la crisi dels anys setanta.

Els països preparats

A l’ Europa de 1870, Holanda i Països Escandinaus, tot i tenir agricultures amb una productivitat alta i una situació política, social i cultural comparable a la dels països del primer cercle d’industrialització, no havien pogut participar en la Primera Revolució Industrial pel desavantatge comparatiu que per a ells representava l’escassetat de carbó i/o de ferro, matèries primeres bàsiques de la Revolució Industrial.
A partir de 1870, aquests països es van industrialitzar ràpidament gràcies a:
- l’exportació de matèries primeres
- l’especialització en la manipulació industrial de matèries primeres locals que abans s’exportaven en brut.
- l’obertura al mercat mundial, amb l’acceptació del principi de divisió internacional del treball.
-la proximitat a mercats amb una forta demanda, especialment Gran Bretanya i Alemanya
-l’increment i la millora del transport, especialment en els casos de Noruega, que va arribar a tenir la segona flota mercant mundial, i d’ Holanda, que gràcies als ports d’ Amsterdam i Rotterdam era ( i encara és) la porta d’entrada a l’ Europa del nord de gran part dels productes d’altres continents.
-la disponibilitat de capital estranger: els capitals francès, alemany i britànic van jugar un paper important en la industrialització d’ escandinava.
- per les noves fonts i formes d’energia i els nous processos industrials. De fet l’electricitat va ser el factor principal de creixement industrial: va fer possible la fabricació de material elèctric i l’obtenció d’acers especials a Suècia i la mecanització de les granges a Dinamarca.

Els països endarrerits

Els països que mantenien estructures politiques i socials tradicionals, amb una majoria de població ancorada en una agricultura poc productiva no disposaven de capitals suficients per a la inversió industrial ni d’un mercat suficient per als productes industrials.

Itàlia
Les innovacions de la Revolució Industrial en el sector tèxtil van ser introduïdes molt aviat però amb poc èxit, a causa de l’estretor dels mercats. Les innovacions en la siderúrgia van resultar impossibles davant la manca gairebé absoluta de carbó. Per tant, Itàlia va seguir les pautes del desenvolupament europeu, però amb molt retard.
La unificació va permetre la creació d’un mercat més gran i la modernització política de gran part del territori, però no va comportar la unificació econòmica ( les diferències entre nord i sud més aviat van tendir a créixer). A més de la manca de mercats suficients i de carbó, la industrialització d’ Itàlia es va endarrerir també perquè es va optar per l’ acceptació del principi de la divisió internacional del treball, o sigui, per una política lliurecanvista. Als anys setanta la crisi general europea, que va se molt forta a Itàlia, va obligar a canviar de política econòmica: proteccionisme, nacionalisme econòmic i imperialisme.
De resultes de la crisi Itàlia va experimentar un gran malestar social, ja que, a la crisi agrària, s’hi va sumar la liquidació de la protoindustrialització, l’increment de la pressió fiscal i una embogida especulació financera que va abocar en una greu crisi bancària el 1888. La recuperació es va produir al 1894 i va donar pas a una etapa de ràpid creixement econòmic, amb quatre pilars principals: les inversions estrangeres, en especial alemanyes, l’electrificació, el sector tèxtil, especialment cotoner, i la maquinària. Però aquest creixement no va aconseguir una industrialització suficient: l’economia italiana va continuar essent una economia dual.
Juntament amb Itàlia, podem dir que Espanya va ser un país endarrerit. Els “latifundistes” tenien interessos agraris, i no pas industrials, i també volien controlar la gestió política del país.
Espanya, matèries primeres de gran exportació:
- vi
- minerals ( ferro, zinc, mercuri)
- inversió de capital estranger (important en construcció del ferrocarril)


Rússia
Rússia és una país que va intentar seguir les pautes dels països industrialitzats, però que només ho va aconseguir tard i amb resultats insuficients: les innovacions tèxtil van ser degudes i introduïdes aviat, però el creixement industrial va ser lent. En el cas de Rússia el principal obstacle era la manca de mercat. Al segle XVIII Rússia era una potència militar expansiva, que va ampliar el seu territori, però que a mitjans del segle XIX l’estat i l’economia russa, ancorats en l’autocràcia i el feudalisme, resultaven endarrerits en gran manera, en comparació amb el conjunt dels països europeus. El principal problema que l’estat rus tenia plantejat era la baixa productivitat d’una agricultura arcaica, sotmesa a un clima extremat, amb una pagesia subjecta a servitud i mantinguda en la misèria per la conjunció de la renda feudal i els impostos estatals.

A partir, de 1885 s’observa un cert creixement de la productivitat i la posada en conreu de noves terres. Els guanys, però, van anar a parar a mans dels pagesos rics i sobretot a mans de l’estat, a través de la pressió fiscal. Els kulaks afavorien una major comercialització de les collites, però a costa de la fam de molts i del manteniment d’un mercat esquifit per als productes industrials. En aquestes condicions, com que la pagesia constituïa la part majoritària de la població, l’estímul per a la industrialització havia de venir de l’estat. L’ intervenció de l’estat en el procés d’industrialització va donar lloc a una doble dualitat econòmica: entre un sector industrial modern i un sector agrari endarrerit, per no dir arcaic; i dins del mateix sector industrial entre un sector de bén de consum, amb capital privat i dependent de l’economia de mercat, i un sector de béns d’equipament promogut i subvencionat per l’estat i en gran part en mans d’empreses estrangeres.
Quan a la dècada dels setanta, l’arribada de cereals americans va fer baixar el preu del blat als mercats europeus i la crisi financera de 1873 va fer escassejar el capital estranger, la situació es va fer insostenible. Rússia va reaccionar amb l’adopció de mesures proteccionistes, però sobretot es va decidir que en endavant els materials necessaris per a la construcció de la xarxa ferroviària s’haurien d’obtenir al país. Les subvencions del govern van estimular i modernitzar l’activitat mineral i siderometal·lúrgica, amb empreses en gran part estrangeres, dotades de la tecnologia més moderna.
A les vigílies de la Primera Guerra Mundial, Rússia era la cinquena potència econòmica mundial si atenem el volum de la seva producció, però continuava essent una economia endarrerida en termes per càpita. Per tant, l’economia Russa es trobava en un cercle viciós: pressió sobre la pagesia feia trontollar la indústria de béns de consum i allunyava la possibilitat d’obtenir un mercat suficient amb un creixement autònom, però si es baixaven els impostos s’havien de reduir les inversions i la demanda de béns de producció, de manera que la indústria pesant se’n ressentia ràpidament, atès que el seu principal client era l’estat tant per a la inversió ferroviària com per ala inversió en armament.

El Japó
El japó representa l’únic cas d’industrialització d’una societat no occidental abans de la Primera Guerra Mundial. La industrialització japonesa va ser també impulsada per l’estat per motius més polítics que econòmics: en el cas del Japó es tractava d’evitar la submissió a les potències occidentals, tal com lo havia passat a la Xina, on, després de la guerra de l’opi, els occidentals havien imposat la concessió a favor seu de tota classe de beneficis polítics i comercials i no dubtaven a intervenir militarment en defensa d’aquests. El Japó es va veure obligat a signar tractats comercials desiguals amb les potències occidentals, els seus agressors eres països industrialitzats, amb un exèrcit potent, per tant, calía imitar-los ràpidament. La revolució de Meji va significar l’abolició del feudalisme i la modernització del país en tots els ordres amb la finalitat principal de diposar d’un exèrcit modern, capaç de preservar la independència del país i de dur a terme les conquestes necessàries per a millorar la seva economia. En el cas japonès, la modernització del país es va finançar mitjançant l’estalvi forçat de la pagesia.
Tres bases principals del país: l’ impuls governamental, la manca de competència d’altres països de la seva àrea demogràfica i la disponibilitat d’una matèria primera amb una demanda exterior forta i creixent, la seda. La intervenció de l’estat és, en canvi, un procés complex i controvertir. L’ajut del govern a la industrialització va ser, d’una banda, indirecte, a través de la ràpida modernització ( construcció de la xarxa ferroviària, organització del sistema bancari, etc). Però el que distingeix més la industrialització japonesa es la intervenció directa de l’estat, que va importar tècnics i va finançar empreses model en diversos sectors.
Al 1881: canvi dràstic de la política econòmica, el govern va vendre a particulars les fabriques creades a l’etapa anterior, va incrementar els impostos no agraris i va dur a terme una política monetària deflacionista.
A partir d’ aquí, el creixement industrial va ser possible per la conquesta de mercats exteriors, per una doble via, mitjançant la competitivitat ( disposava de mà d’obra barata, i per tant, els preus del seus productes eren baixos) i també per via de la violència ( ocupació militar de territoris).

TEMA 6

SEMANA DEL 9 AL 13 DE MARZO 2009



En aquesta setmana hem treballat el tema 6 del llibre, que tracta sobre la difusió de la industrialització.
El primer cercle de la difusió, és Europa nord – occidental i Amèrica del Nord. En l’evolució econòmica de Gran Bretanya, després de la Revolució Industrial i fins a la Primera Guerra Mundial, s’acostumen a distingir entre dues grans etapes:
- Gran Bretanya, taller del món (1830 – 1870): fins al 1830 la indústria britànica era bàsicament tèxtil. Després van adquirir molta importància el carbó, el ferro, el ferrocarril, i la maquinària en general. Gran Bretanya era el principal productor mundial, i sobretot l’únic productor de maquinària. Només Gran Bretanya tenia capacitat per a construir i millorar la maquinaria, per a adaptar-la a nous sectors de la producció i per a crear màquines o processos nous. Gran Bretanya exportava maquinària als països del primer cercle de la industrialització, a canvi d’una demanda creixent de matèries primes i aliments.
Hi havia una superioritat del productes britànics i millores en les comunicacions, també és important la adopció de la teoria de la divisió internacional del treball. Segons la idea de David Ricardo, si cada país es dedica a aquells sectors o activitats per als quals té avantatges comparatius, els països obtenen un creixement complementari i no competitiu. Per això Gran Bretanya va difondre la idea de lliurecanvisme.
-El climateri britànic ( 1870 – 1914)
Durant aquests anys Gran Bretanya és encara la primera potència europea i la primera potència comercial i financera mundial, però no la que creix més. Com a conseqüència sobretot de la crisi que es va iniciar al 1873, al llarg de l’etapa de depressió econòmica posterior, l’economia internacional va experimentar una sèrie de canvi que en gran part tendeixen a reduir l’ anterior predomini britànic: els països del primer cercle d’industrialització comencen a ser capaços de construir la seva pròpia maquinària., a més, per diverses raons, tots el països menys Gran Bretanya, Holanda, i Dinamarca adopten polítiques proteccionistes, que signifiquen una barrera pels productes britànics.
Gran Bretanya va intentar compensar els problemes que li comportaven el manteniment del lliurecanvisme amb la consolidació de l’imperi. Durant aquest anys va consolidar la seva primacia en el sector terciari, en els serveis.

BÈLGICA I SUÏSSA

Estats amb dimensions de regió, Bèlgica i Suïssa van demostrar a l’hora de la industrialització que un mercat estatal petit no impossibilitava el creixement industrial a condició de concentrar l’activitat en els productes competitius en els mercats internacionals. De gira cap enfora les seves economies. De tal manera que el 1913 Suïssa i Bèlgica eren els primers exportadors mundials en termes per càpita. Les seves economies depenien fortament del comerç exterior i van prestar molta atenció a la innovació tècnica. Disposaven,, a més, de factors de producció ( treball i capital) barat.
Bèlgica havia estat tradicionalment una zona rica ( Flandès), de Bèlgica s’ha arribat a dir que va ser el primer estat industrialitzat del continent, seguidor molt a prop de les innovacions britàniques. Això va ser possible pels avantatges geogràfics, però sobretot, per l’abundància de carbó fàcil d’explotar ( mines poc profundes) i de ferro. A més, la disponibilitat del capitals, i l’encert de les decisions governamentals també s’han de tenir en compte. El creixement belga va seguir un procés paral·lel al britànic i es va veure afectat per la crisi de 1873.
Suïssa el capital tenia unes bases diferents, i una mica inesperades: la importació de capitals guanyats a l’estranger pels soldats mercenaris i l’estalvi que representava l’ escassa pressió fiscal.
La principal diferencia entre aquests països es la dotació de matèries primeres, generosa a Bèlgica i escassa a Suïssa. En el creixement econòmic suís, l’empresa industrial va precedir la producció industrial. La gran oportunitat per a la industrialització de Suïssa va venir de la mà de l’electricitat, el relleu del país n’ afavoria la producció, i a més, Suïssa va ser un gran fabricant de maquinaria elèctrica. El principal sector exportador suís era el tèxtil, seguit dels rellotges.

FRANÇA I ALEMANYA: ELS PRIMERS SEGUIDORS DE GRAN BRETANYA

En termes de PIB, França i alemanya van ser, al llarg del segle XIX, les primeres potències del continent europeu. França va anar endavant fins al 1880, després del primer seguidor de Gran Bretanya va ser Alemanya. Tant França com Alemanya van reaccionar ràpidament a les innovacions britàniques, sobretot en el sector tèxtil.
Com a conseqüència d’alguns obstacles es va arrelentir el procés d’industrialització, especialment obstacles de caire polític, com l’ impacte de les guerres de la Revolució i de l’imperi en el cas de França o la inexistència de l’estat en el cas d’ Alemanya; hi ha també obstacles comuns i més importants: la competència britànica, amb l’avantatge del first comer.
En el cas francès les guerres de la Revolució i de l’ Imperi van comportar bàsicament una pèrdua d’homes i de capitals. En el cas alemany, l’ Imperi era al començament del segle XIX un estat feudal, amb el patrimoni de l’emperador, per una banda, i els territoris feudals d’ Alemanya per l’altra.

L’empenta principal per a la industrialització, tant a França com d’ Alemanya, va venir de la construcció de la xarxa ferroviària. El ferrocarril va apartar de cop els obstacles principals a la industrialització: la caiguda dels costos de transport va fer que obtenir matèries primeres i maquinària fos més barat, però sobretot que els productes resultessin competitius en mercats molt més llunyans. No és estrany, dons, que tant França com Alemanya, l’estat intervingués decididament a favor dels ferrocarrils.
El ferrocarril i l’ampliació del mercat va donar un fort impuls a la indústria, però aquest impuls va ser diferent en cada país. La industria francesa no es va centrar, per tant, en els sectors basats en el carbó o en l’energia obtinguda del carbó, sinó en sectors i procediments alternatius. A França es va continuar utilitzant bàsicament l’energia hidràulica, per això no era tant necessària la concentració industrial.
Tant a França com a Alemanya, la primera etapa industrial va anar acompanyada de la creació de nous bancs i de nous tipus de bancs, les societats de crèdit i els bancs universals.

El 1870 França er la segona potència econòmica i industrial europea, només superada per Gran Bretanya. Però si Gran Bretanya va ser el país líder de la Primera Revolució Industrial, alemanya, juntament amb els Estats Units, ho va ser de la Segona Revolució Tecnològica. La principal conseqüència del comportament divergent de França: la guerra, Prússia va derrotar a França en la guerra francoprussiana, la pau li va costar a França Alsàcia i Lorena ( les quals eren importants regions industrials). Alemanya, en canvi, veu augmentar el seu capital i la seva reserva de matèries primeres i aprofita el fervor nacionalista produït per la victòria per a crear l’imperi ( Segon Reich), o sigui, per a convertir – se en un estat modern.
De totes maneres, la raó principal de l’ endarreriment francès fou l’ escassa assimilació de les innovacions de la Segona Revolució Tecnològica: la carestia relativa del carbó hi va tenir un paper important, però la inhibició de l’estat i el fracàs dels bancs de negocis impedí la formació d’empreses suficientment grans i capitalitzades com exigien els sectors industrials emergents.

Alemanya, els anys 1870 a 1914, accedeix al rang de gran potència econòmica. Això com a conseqüència de la indemnització de la guerra, l’estat i els mercats financer disposaven de capital abundant, que a través dels bancs de negocis asseguraven el finançament de grans i modernes empreses per accions. L’estat afavorí també a la industria amb la seva legislació i la seva actuació. Mitjançant la protecció dels mercats interiors, protecció dels beneficis empresarials a través de la legislació dels càrtels. Tanmateix, el creixement alemany fou degut a la concentració en sectors nous i de gran demanda a nivell mundial. Aquests sectors, són, principalment, la producció d’acer, la indústria química, l’ elèctrica, la de maquinària i la de instrumental de mesura i precisió.

ELS ESTATS UNITS
El 1776 les seves colònies es declaraven independents. Un cop independents els Estats Units tingueren un creixement fabulós, fins a convertir – se al segle XIX en la primera potència mundial. El creixement dels EEUU, fou degut:
- l’engrandiment del territori
- el poblament d’aquest territori, procés molt més lent. El poblament tingué quatre aspectes generals: un fort creixement vegetatiu, una gran emigració procedent de Europa, l’ importació d’esclaus africans i semiesclaus orientals, la desaparició de la major part de la població autòctona.
- El creixement econòmic, les bases del qual foren: la disponibilitat de la terra i dels recursos naturals, una part important del territori fos adequada per a la producció d’una matèria prima bàsica: el cotó, la ràpida adopció i la millora dels processos industrials, un nivell de vida alts, un mercat amb una gran capacitat de creixement.