4 de Maig de 2009

LES SORTIDES DE LA DEPRESSIÓ

En aquesta última publicació, simplificaré de manera molt esquemàtica la sortida d’una de les depressions més importants de tota l’historia.
A la sortida de la depressió dels anys trenta, hi va intervenir tant el reequilibri natural del mercat com les actuacions estatals. El principal objecte de canvi va ser, l’abandonament del laissez faire , la doctrina del liberalisme econòmic, per un dirigisme i una profunda integració dels fenòmens polítics i econòmics, i a partir d’ aquí, els economistes comencen a prendre importància en els diferents països per aconsellar als governs sobre les actuacions que han de posar en marxa.
Les mesures que van prendre cada país van ser diferents en alguns aspectes però, les modificacions es van fer bàsicament en quatre aspectes:
- mesures monetàries
- restriccions comercials
- suspensions de pagament del deute i mesures socials

El New Deal nord – americà

Les eleccions de 1932 van ser guanyades pel demòcrata Franklin Roosevelt. Aquest va fer la campanya electoral sota el lema New Deal, la promesa era posar a l’economia sobre bases noves. El New Deal significa la subjecció de l’economia a la política. La promesa de Roosevelt era establir un nou contracte social que havia d’afavorir la tercera part del país que es trobava mal alimentada, mal vestida, i mal allotjada. Per això calis actuar principalment en tres camps:
- Sanejar l’economia (retornar la confiança del públic en les institucions)
- Reactivar l’economia ( impuls del consum; injecció de diners; inversió pública...)
- Obtenir un repartiment menys desigual de la renda
El segon punt, d’aquests tres, va ser el mes discutit, però el tercer va ser el menys aconseguit, ja que al final del període la distribució de la riquesa era mes desigual que el 1929.

La política monetària i financera
La primera llei aprovada per Roosevelt va ser la que concedia plens poders al president per a legislar en matèria financera. En primer lloc, tots els bans van ser tancats ( banking holiday) mentre s’inspeccionava la seva insolvència. L’ajut es canalitzava a través de la Reconstrucció Finance Corporation (Corporació per a la Reconstrucció financera, RFC), creada per Hoover el 1931, però poc operativa fins al New Deal; la RFC comprava capital i obligacions dels bancs, fins al punt que va arribar a controlar una tercera part del capital bancari. Els principals beneficiaris del crèdit de la RFC van ser els governs locals, les companyies de ferrocarrils i les industries elèctriques. L’actuació en matèria bancària es va complementar en una nova llei, en la qual els banc eren dividits entre bancs comercials i bancs d’inversió. En el cas de la borsa es va crear una comissió (Comissió de valors i canvi), en la qual havia de constar expressament la prohibició de les operacions a termini. La mateixa comissió tenia també encomanada la inspecció de la borsa i en especial havia d’emetre un informe sobre cada títol nou que demanés se cotitzat en borsa.
Pel que fa a la política monetària, la paritat or de la moneda i l’equilibri pressupostari van deixar de ser considerats valors absoluts. La prioritat requeia a posar en marxa l’economia estimulant el consum a través de l’ increment de la massa monetària i de la despesa pública. La devaluació del dòlar va representar un gran negoci per al Tresor americà, que va veure revaluades en el mateix percentatge les seves reserves d’or. La mesura tenia com a finalitat principal reactivar l’economia, i es va prendre sense tenir en compte el seu impacte internacional (aquest va ser, abaratir les exportacions i encarir les importacions dels EUA).

Política pressupostària
Roosevelt era igualment partidari de l’equilibri pressupostari, però va donar prioritat als programes del New Deal que implicaven un increment de la despesa i el dèficit públic. L’augment de la despesa pública va permetre la intervenció directa de l’estat bàsicament en dos sectors, les obres públiques i l’agricultura.

Els programes d’ocupació pública
El principal problema generat per la depressió era l’atur. L’assistència es va canalitzar aviat cap a programes d’ocupació, que havien d’acomplir tres condicions: ser treballs útils, no competitius amb la iniciativa privada i el salari ofert havia de ser mínim, amb la finalitat d’estimular el retorn a l’empresa privada tant aviat com hi hagués ofertes de treball.

La política agrícola del New Deal

Aquesta política se centrava en dos aspectes: impulsar la recuperació dels preus agraris i proporcionar crèdit als agricultors. L’ instrument principal d’aquesta política era L’agricultural Adjustement Act (AAA), que oferia indemnitzacions als agricultors que reduïssin la superfície dedicada als conreus més excedentaris. Aquesta mesura va ser declarada anticonstitucional pel Tribunal Suprem, i la llei va haver de ser modificada en el sentit de concedir indemnitzacions per a conrear productes menys rendibles, però amb menys excedents i que no fossin tan esgotadors pel sòl.
Finalment, el govern va acabar fixant els preus agraris per damunt els vigents en els mercats internacionals i subvencionant les exportacions (dúmping): aquesta és encara la base de la política agrària actual dels EUA.

Sector industrial

La NIRA era un conjunt de disposicions destinades a superar la deflació a través del manteniment dels preus i salaris i de l’eliminació de la competència destructiva. També van ser suspeses les lleis de antitrust. Com que s’havien de regular salaris, quedava també en suspens la llibertat de contractació, o sigui la fixació dels salaris mitjançant l’acord directe entre l’empresari i el treballador. La proposta era formar comissions mixtes d’empresaris, treballadors i representants del govern amb la finalitat de crear uns codis de conducta per a cada sector industrial. El resultat, però, va ser poc satisfactori.

Exportadors de productes primaris

La depressió dels països industrialitzats (aquests que compraven un 85% de la producció dels països exportadors), va afectar en gran mesura a les economies d’aquests països no industrialitzats.
La situació d’Amèrica Llatina ( el territori que va patir un impacte més fort), a més de la caiguda de les exportacions i de la capacitat de compra, s’ha de sumar, la retirada dels capitals exteriors (crèdit) i a més una estreta relació de dependència als EUA.
La sortida de la crisis es va buscar a l’abandonament del capitalisme liberal i el patró or, amb l’única excepció de Cuba. La recuperació d’aquests països va ser possible també per les circumstàncies internacionals: no hi va haver sancions ni pressions per al pagament del deute extern.
El país mes afectat per la depressió va ser Cuba, molt dependent de les exportacions de sucre. La depressió va fer encara més baixar les exportacions, tant per la caiguda de la demanda com perquè els EUA van introduir una quota que reduïa a la meitat la importació de sucre cubà.
Però, encara que en molts menys mesura, els països asiàtics endarrerits també es van veure afectats per la depressió dels anys trenta. Les raons del poc impacte que va provocar la crisis en aquest sector és la seva menor dependència respecte el comerç exterior, a més d’unes exportacions més diversificades i una menor relació amb els EUA.

Les diferents estratègies de les democràcies europees

França
L’avantatge que representava per a França el franc devaluat va desaparèixer amb la crisi, ja que moltes monedes es van devaluar encara més i la depressió mundial va caure les exportacions, tant agràries com industrials. A França la crisi va ser importada, la depressió va afectar especialment als preus agraris , la producció industrial i el comerç exterior i va provocar la fallida de moltes empreses i bancs.
La gestió de la crisi va ser desencertada i crispada, la recuperació es va fer esperar i la depressió va provocar forts contracops en la política i l’economia del país.

Gran Bretanya
La depressió de GB resulta suau i curta, això es degut que la crisi havia començat molt abans, a partir de la tornada a la paritat or de la lliure el 1925, mentre les altres economies creixien a bon ritme, GB donava senyals d’estancament i mostrava elevades taxes d’atur. Després de 1929, la crisi va afectar sobretot el sector exterior i el sector financer. Es va produir a més a més importants retirades de capitals, de fet la depressió va fer evident, de forma definitiva, la impossibilitat de recuperar l’antiga preeminència financera de Londres.
La característica diferencial més clara de GB és que va dependre bàsicament del sector privar, amb poca intervenció de l’estat, fora de la decisió bàsica d’abandonar el patró or.
Un cop abandonat el patró or, l’economia britànica es va poder beneficiar de la caiguda mundial dels preus dels productes primaris i de la millora dels termes d’intercanvi, cosa que va significar un creixement dels salaris reals i va estimular el consum.

CONCLUCIONS
És gairebé impossible sintetitzar aquesta depressió en una sola publicació, més que res perquè va ser una de les poques crisis, per no dir l’única, que va afectar a tota l’economia mundial, encara que a diferents nivells.
Hi ha molts altres països que serien interessants estudiar, com es el cas del Japó, de les economies feixistes com Itàlia o Alemanya, etc., però es difícil d’explicar- les totes en aquest treball d’ avaluació continuada, sense disposar – ne de més temps.

Com aquest és l’última entrada avaluada del meu treball, vull fer una breu reflexió crítica sobre l’estructura i la composició d’aquest exercici. Mai abans havia escoltat lo que era un Blog, i gràcies a aquesta assignatura he obtingut coneixements sobre com funciona i quines utilitats té. A més, gracies al Blog, m’he obligat a llegir cada capítol del llibre per ampliar els coneixements i ara tinc més material sintetitzat per a estudiar per l’ examen de Juny. He de confessar que al principi aquesta feina hem semblava poc interessant i sense utilització, però quan vaig començar a fer el primer Blog, m’ hem vaig adonar de que era un treball que tenia una finalitat molt ben pensada, aprofundir en la matèria i a més no deixar tota la feina per a últim moment.

Setmana del 29 al 1 de Maig de 2009

LA CRISIS DELS ANYS 1930 I LES RESPOSTES A LA CRISIS

Tots nosaltres tenim al cap que després d’un període de guerra, en aquest cas la Primera Guerra Mundial, sempre apareix un període de recuperació i acte seguit un creixement de l’economia en gairebé tots els sentits. Però, en aquest cas, es va produir una situació bastant particular. Després de la Primera Guerra Mundial, i quan es creia que els problemes derivats d’aquesta eren resolts, l’economia mundial va entrar en una etapa de profunda depressió.
A pesar de les elevades taxes de creixement als anys vint, l’ economia dels EUA presentava diversos problemes, sobretot en dos sector:

- SECTOR AGRARI: els principals problemes de l’economia americana als anys vint eren provocats pel desfasament entre l’oferta i la demanda. La guerra havia representat una oportunitat important per a l’agricultura americana, la demanda europea havia fet pujar ràpidament els preus, fet que va animar als agricultors a ampliar i modernitzar les seves explotacions, amb inversions sovint finançades a crèdit. Al final de la guerra però, la producció continuava creixent mentre els preus queien ràpidament. El problema estava en les explotacions endeutades i sovint hipotecades, que amb la caiguda de preus no aconseguien cobrir amb els seus ingressos les despeses d’explotació i les financeres.
Els sector que es van veure més afectats per aquests problemes van ser les petites explotacions productores de blat i el conreu del cotó.

- PRODUCCIÓ INDUSTRIAL: per explicar els diferents problemes que va patir aquest sector, es important tenir en compte una petita informació. Als EUA, entre 1920 i 1929, la producció va créixer un 50%, mentre que l’ocupació disminuïa un 6%.
L’augment de la productivitat no es reflectia en els preus de venda, que van baixar molt poc, de manera que es va produir una gran acumulació de beneficis, que va incrementar encara més el repartiment tradicionalment desigual de la renda als EUA. Amb la depressió, aviat la producció va créixer més ràpidament que la capacitat de compra de la població.
Els sectors que es van veure més afectats amb aquests esdeveniments van ser els sector de béns de consum duradors (inclosa la construcció).

Quan els economista parlen de la Gran Depressió del anys 30, majoritàriament cap d’ells afirma que l’únic culpable d’aquesta van ser els EUA. Ja que després de la Primera Guerra Mundial, els països patien dificultats, tant territorials com financeres i comercials, que també van influir en l’expansió i magnitud d’aquesta depressió. A més, les decisions que es van prendre als anys vint per produir la recuperació de la guerra, com es el cas del fort proteccionisme, van provocar conseqüències greus als anys trenta.

Especialment la depressió als EUA es troben en dos factors essencials:
- la caiguda de la inversió com a conseqüència del doble impacte de la demanda
- l’adopció de polítiques econòmiques, i especialment monetàries, inadequades

Una conclusió, que des de el meu punt de vista és bastant evident, es que els EUA no van saber liderar l’economia mundial com Gran Bretanya ho havia fet abans de guerra. Però la resta de països també van participar en la magnitud de la depressió. Aquests, al seu torn, van viure per damunt de les seves possibilitats, fixant paritats d’or massa altes per a les seves monedes, com és el cas d’ Itàlia, o bé endeutant – se per damunt del que aconsellaven les circumstàncies, com és el cas d’ Alemanya.

L’ENSORRADA DE LA BORSA DE NOVA YORK EL 1929

Tot comença, quan al 1929 tots el països, excepte França, veien disminuir la seva activitat econòmica. Als EUA la recessió va començar a la construcció, va continuar per la indústria de l’ automòbil, però la caiguda de la demanda de béns de consum durador s’atribuïa a l’aposta dels inversors per la compra de títols a causa dels guanys que oferia la borsa.

Especulació borsària
La borsa és un mercat on es negocien accions i obligacions. La cotització de les accions depèn de les expectatives de benefici immediat o futur, però també del capital present a la borsa. La pujada de la borsa s’acostuma a interpretar com una senyal de bon funcionament de l’economia, però en realitat només respon a les expectatives de creixement dels valors borsaris per part dels inversors.
Als anys vint als EUA i també en altres països, l’excés de capital disponible va ser la base de l’especulació borsària que va acabar al el crac de la borsa.
Els EUA es van oposar als automatismes del patró or, i per tant, la solució elegida va ser esterilitzar l’or, retirar-lo de circulació, fins al punt que, per a no augmentar la circulació monetària, el govern no va retirar el deute públic (bons de guerra), tot i que disposava de mitjans per fer –ho. El govern, llavors, va començar a comprar bons a la borsa. La demanda continuada feia pujar la cotització a nivells que induïen els tenidors, nacionals i estrangers, a vendre. El problema va ser que aquestes compres van afegir una quantitat de diner a la circulació monetària, i que gran part d’aquest iner, en mans dels inversors, va ser destinar a la compra d’altres actius borsaris, reforçant així les tendències especulatives.
El factor més important de l’especulació, va ser sens dubte, el costum d’invertir a crèdit. L’agent de borsa (broker) acceptava ordres de compra amb una part del pagament ajornat, part que podia arribar al 90% de l’ inversió. Aquesta diversa afluència de capitals i l’efecte multiplicador de les compres a crèdit van permetre que l’especulació borsària cresqués desmesuradament.
Quan aquesta setmana, vaig començar a adquirir uns coneixements més amplis sobre aquesta depressió lo primer que hem vaig preguntar, va ser:
- Per què no es va parar l’especulació? I la resposta s’explica bàsicament per tres factors:
a) la idea de que cadascú seria prou llest per a retirar-se del mercat en el moment de màxim benefici.
b) La manca d’autoritat monetària, en nom del liberalisme econòmic, els EUA no disposaven d’un banc central, sinó d’una oficina de coordinació .
c) La ideologia ultraliberal.

El 9 d’agost de 1929 es va prendre una tímida mesura er a frenar l’especulació, i l’índex de la borsa va començar a caure ràpidament a partir del d’octubre. Aleshores a tothom li va començar el pànic i les presses per vendre les inversions, i això va augmentar la caiguda. El dimarts negre, 29 d’octubre de 1929, van ser oferts a la venda 29 milions de títols, sense pràcticament ordre de compra.

Encara que la caiguda de la borsa no es la causa de la depressió, el crack va agreujar la depressió i la va difondre a la resta del món. La depressió es va difondre ràpidament, per la potència econòmica i financera dels EUA i la conductibilitat del patró or per transmetre els xocs financers.

POLÍTIQUES DE LLUITA CONTRA LA CRISIS

a) La realista, encapçalada per Keynes, imputen la depressió al mal funcionament anterior a l’economia, posat en relleu per la caiguda autònoma de la despesa, de manera que la contracció monetària seria una resposta passiva a la disminució de la demanda i de la producció.
b) Els monetaristes, representats per Friedman i Schwartz, diuen que la contracció monetària, deguda a les decisions polítiques equivocades o insuficients, va causar la caiguda dels preus i de la producció.


CRISIS FINANCERA
La caiguda del preus del títols cotitzats, va provocar efectes econòmics negatius en la situació dels brokers i dels bancs. Els deutes que els inversors tenien amb els brokers van resultar, majoritàriament, impagats (ja que el valor de la garantía era inferior al valor del préstec. I tot això, naturalment afectava als bancs que havien finançat als brokers, els bancs van haver – se de quedar uns valor depreciats que no cobrien els deutes. I això va provocar que els clients del bancs volguessin retirar ràpidament els seus dipòsits. Els bancs van haver de suspendre pagaments i tots van adoptar mesures, com per exemple, reducció dels crèdits concedits i l’augment de les reserves d’efectiu. D’aquesta manera s’activava l’espiral deflacionista ( hi havia menys diners, es comprava menys, baixaven els preus). Mentre els preus baixaven i els salaris nominals també, les quotes que calia pagar als banc es mantenien constants. I els deutors, no podien respondre a aquest deute, per tant, va seguir augmentant el nombre de fallides.

DIFUSIÓ A L’ECONOMIA MUNDIAL
França va ser el primer país que va restringir el crèdit exterior, però el seu crèdit exterior era poc important, de manera que l’alarma es va estendre quan, a partir de 1928, es va produir una disminució dràstica del crèdit exterior dels EUA.
Es troben signes de recessió a la fi de 1927 a Austràlia i Indonèsia, el 1928 a Alemanya i el Brasil; el 1929, abans que la depressió no comencés als EUA, també a l’argentina, el Canadà, països del Pacífic, Amèrica Llatina i Europa Central, i als mateixos EUA, amb la caiguda de la producció industrial l’agost de 1929. La depressió, originada al centre econòmic, es va estendre a la perifèria a través de la caiguda de les exportacions, l’empitjorament dels termes d’intercanvi en contra del productes primaris, la desarticulació del mercat internacional de capitals, la caiguda mundial del preus.
A partir d’aquí es va començar amb una “guerra d’aranzels que anava dirigida contra els EUA, però que tenia repercussions sobre tots els països: la contrapartida de posar barreres a les importacions era dificultar les exportacions. Davant d’això, els governs van haver de prendre mesures monetàries i fiscals per a defensar la paritat or de la seva moneda i impedir l’empitjorament de la balança de pagaments: l’ única manera de mantenir-se en el patró or era un reducció dràstica de la despesa. Els bancs centrals eren conscients del problema però l’adscripció al patró or els impedia actuar.
Aquesta situació es va veure agreujada pel comportament del països mes avançats. La disminució dels crèdits feia disminuir les reserves dels països deutors i incrementava la dels creditors. Aquests països van esterilitzar els guanys, cosa que restringia encara més la circulació financera internacional i empitjorava la situació dels països deutors.

OPINIÓ PERSONAL

Quan prens consciencia de la depressió dels anys trenta et trobes amb que hi ha moltes semblances amb l’ actual crisi que hi ha avui dia, sobretot amb la fragilitat del sistema financer. Es evident, que la crisis dels nostres temps, no té la mateixa magnitud d’aquesta, però els problemes que pateixen els bancs avui dia, son comparables en algun sentit amb els problemes que van patir els banc als anys trenta, i que l’actuació d’aquests coincideix amb l’ actual, la disminució massiva d’oferir crèdits als clients. Encara que actualment l’ ingredient financer estigui present, no s’hi ha donat la gran disminució de preus que es va donar en aquells temps.
Però, tot i això, hem de tenir present que la crisis de la Gran Depressió, és innovadora en el sentit de que mai abans a la historia s’havia donat i que mai després s’ha tornat a produir, i tots esperem que això no es torni a produir mai més.