SETMANA DEL 16 AL 20 DE MARÇ DE 2009
Aquesta setmana treballem el tema 7 del manual, la titulació d’aquest llibre és Les industrialitzacions endarrerides i insuficients.
Les innovacions de la Revolució Industrial van ser conegudes, també a la resta d’ Europa, més enllà dels països del seu primer cercle de difusió, però la seva adopció es va produir mes tard i amb una intensitat insuficient. El segon cercle de difusió de la Revolució Industrial el formen els països de l’arc exterior europeu, d’ Escandinava a Portugal passant per Rússia i els Balcans. El 1870 continuaven essent les economies bàsicament agràries, amb una feble capacitat de creixement.
L’etapa de 180 – 1914 va significar canvis importants: alguns països van aconseguir fer una gran salt endavant, de manera que el 1914 es trobaven prop dels països avançats.
Factors que expliquen l’ escàs èxit industrial d’aquests països abans de 1870, els principals son el manteniment d’estructures polítiques i socials i de formes de propietat i d’explotació de la terra tradicionals; la migradesa del mercat; la carència de matèries primeres; el baix grau d’educació i de capacitat; i l’opció per un creixement complementari a la industrialització, basat en el principi de la divisió internacional del treball. No tots aquests factors afecten tots els països ni els afecten de la mateixa manera ni durant tot el temps.
Gairebé tots aquests països van intentar, almenys temporalment, basar el seu creixement en la divisió internacional del treball, o sigui, buscar un creixement no competidor, sinó complementari respecte als primers països industrialitzats. El model de creixement complementari va se adoptat per dos grups de països; els del centre – nord d’ Europa, el segon grup de països el formaven estats situats bàsicament al Mediterrani i a l’ Europa de l’est. Però aquest model alternatiu al creixement va començar a ser qüestionat a partir de 1860, per tres raons:
- canvi en la taxa d’intercanvi, que va passar a ser favorable als productes industrials
- el creixement demogràfic resultava difícil d’absorbir per les economies basades en el sector primari
- sobretot perquè l’arribada de cereals d’ultramar, a preus sense competència possible, va acabar de fer caure el miratge del creixement mitjançant la divisio internacional del treball.
L’abandó definitiu de les polítiques basades en la divisió internacional del treball i en el lliurecanvisme es va produir durant l’etapa de depressió econòmica subsegüent a la crisi dels anys setanta.
Els països preparats
A l’ Europa de 1870, Holanda i Països Escandinaus, tot i tenir agricultures amb una productivitat alta i una situació política, social i cultural comparable a la dels països del primer cercle d’industrialització, no havien pogut participar en la Primera Revolució Industrial pel desavantatge comparatiu que per a ells representava l’escassetat de carbó i/o de ferro, matèries primeres bàsiques de la Revolució Industrial.
A partir de 1870, aquests països es van industrialitzar ràpidament gràcies a:
- l’exportació de matèries primeres
- l’especialització en la manipulació industrial de matèries primeres locals que abans s’exportaven en brut.
- l’obertura al mercat mundial, amb l’acceptació del principi de divisió internacional del treball.
-la proximitat a mercats amb una forta demanda, especialment Gran Bretanya i Alemanya
-l’increment i la millora del transport, especialment en els casos de Noruega, que va arribar a tenir la segona flota mercant mundial, i d’ Holanda, que gràcies als ports d’ Amsterdam i Rotterdam era ( i encara és) la porta d’entrada a l’ Europa del nord de gran part dels productes d’altres continents.
-la disponibilitat de capital estranger: els capitals francès, alemany i britànic van jugar un paper important en la industrialització d’ escandinava.
- per les noves fonts i formes d’energia i els nous processos industrials. De fet l’electricitat va ser el factor principal de creixement industrial: va fer possible la fabricació de material elèctric i l’obtenció d’acers especials a Suècia i la mecanització de les granges a Dinamarca.
Els països endarrerits
Els països que mantenien estructures politiques i socials tradicionals, amb una majoria de població ancorada en una agricultura poc productiva no disposaven de capitals suficients per a la inversió industrial ni d’un mercat suficient per als productes industrials.
Itàlia
Les innovacions de la Revolució Industrial en el sector tèxtil van ser introduïdes molt aviat però amb poc èxit, a causa de l’estretor dels mercats. Les innovacions en la siderúrgia van resultar impossibles davant la manca gairebé absoluta de carbó. Per tant, Itàlia va seguir les pautes del desenvolupament europeu, però amb molt retard.
La unificació va permetre la creació d’un mercat més gran i la modernització política de gran part del territori, però no va comportar la unificació econòmica ( les diferències entre nord i sud més aviat van tendir a créixer). A més de la manca de mercats suficients i de carbó, la industrialització d’ Itàlia es va endarrerir també perquè es va optar per l’ acceptació del principi de la divisió internacional del treball, o sigui, per una política lliurecanvista. Als anys setanta la crisi general europea, que va se molt forta a Itàlia, va obligar a canviar de política econòmica: proteccionisme, nacionalisme econòmic i imperialisme.
De resultes de la crisi Itàlia va experimentar un gran malestar social, ja que, a la crisi agrària, s’hi va sumar la liquidació de la protoindustrialització, l’increment de la pressió fiscal i una embogida especulació financera que va abocar en una greu crisi bancària el 1888. La recuperació es va produir al 1894 i va donar pas a una etapa de ràpid creixement econòmic, amb quatre pilars principals: les inversions estrangeres, en especial alemanyes, l’electrificació, el sector tèxtil, especialment cotoner, i la maquinària. Però aquest creixement no va aconseguir una industrialització suficient: l’economia italiana va continuar essent una economia dual.
Juntament amb Itàlia, podem dir que Espanya va ser un país endarrerit. Els “latifundistes” tenien interessos agraris, i no pas industrials, i també volien controlar la gestió política del país.
Espanya, matèries primeres de gran exportació:
- vi
- minerals ( ferro, zinc, mercuri)
- inversió de capital estranger (important en construcció del ferrocarril)
Rússia
Rússia és una país que va intentar seguir les pautes dels països industrialitzats, però que només ho va aconseguir tard i amb resultats insuficients: les innovacions tèxtil van ser degudes i introduïdes aviat, però el creixement industrial va ser lent. En el cas de Rússia el principal obstacle era la manca de mercat. Al segle XVIII Rússia era una potència militar expansiva, que va ampliar el seu territori, però que a mitjans del segle XIX l’estat i l’economia russa, ancorats en l’autocràcia i el feudalisme, resultaven endarrerits en gran manera, en comparació amb el conjunt dels països europeus. El principal problema que l’estat rus tenia plantejat era la baixa productivitat d’una agricultura arcaica, sotmesa a un clima extremat, amb una pagesia subjecta a servitud i mantinguda en la misèria per la conjunció de la renda feudal i els impostos estatals.
A partir, de 1885 s’observa un cert creixement de la productivitat i la posada en conreu de noves terres. Els guanys, però, van anar a parar a mans dels pagesos rics i sobretot a mans de l’estat, a través de la pressió fiscal. Els kulaks afavorien una major comercialització de les collites, però a costa de la fam de molts i del manteniment d’un mercat esquifit per als productes industrials. En aquestes condicions, com que la pagesia constituïa la part majoritària de la població, l’estímul per a la industrialització havia de venir de l’estat. L’ intervenció de l’estat en el procés d’industrialització va donar lloc a una doble dualitat econòmica: entre un sector industrial modern i un sector agrari endarrerit, per no dir arcaic; i dins del mateix sector industrial entre un sector de bén de consum, amb capital privat i dependent de l’economia de mercat, i un sector de béns d’equipament promogut i subvencionat per l’estat i en gran part en mans d’empreses estrangeres.
Quan a la dècada dels setanta, l’arribada de cereals americans va fer baixar el preu del blat als mercats europeus i la crisi financera de 1873 va fer escassejar el capital estranger, la situació es va fer insostenible. Rússia va reaccionar amb l’adopció de mesures proteccionistes, però sobretot es va decidir que en endavant els materials necessaris per a la construcció de la xarxa ferroviària s’haurien d’obtenir al país. Les subvencions del govern van estimular i modernitzar l’activitat mineral i siderometal·lúrgica, amb empreses en gran part estrangeres, dotades de la tecnologia més moderna.
A les vigílies de la Primera Guerra Mundial, Rússia era la cinquena potència econòmica mundial si atenem el volum de la seva producció, però continuava essent una economia endarrerida en termes per càpita. Per tant, l’economia Russa es trobava en un cercle viciós: pressió sobre la pagesia feia trontollar la indústria de béns de consum i allunyava la possibilitat d’obtenir un mercat suficient amb un creixement autònom, però si es baixaven els impostos s’havien de reduir les inversions i la demanda de béns de producció, de manera que la indústria pesant se’n ressentia ràpidament, atès que el seu principal client era l’estat tant per a la inversió ferroviària com per ala inversió en armament.
El Japó
El japó representa l’únic cas d’industrialització d’una societat no occidental abans de la Primera Guerra Mundial. La industrialització japonesa va ser també impulsada per l’estat per motius més polítics que econòmics: en el cas del Japó es tractava d’evitar la submissió a les potències occidentals, tal com lo havia passat a la Xina, on, després de la guerra de l’opi, els occidentals havien imposat la concessió a favor seu de tota classe de beneficis polítics i comercials i no dubtaven a intervenir militarment en defensa d’aquests. El Japó es va veure obligat a signar tractats comercials desiguals amb les potències occidentals, els seus agressors eres països industrialitzats, amb un exèrcit potent, per tant, calía imitar-los ràpidament. La revolució de Meji va significar l’abolició del feudalisme i la modernització del país en tots els ordres amb la finalitat principal de diposar d’un exèrcit modern, capaç de preservar la independència del país i de dur a terme les conquestes necessàries per a millorar la seva economia. En el cas japonès, la modernització del país es va finançar mitjançant l’estalvi forçat de la pagesia.
Tres bases principals del país: l’ impuls governamental, la manca de competència d’altres països de la seva àrea demogràfica i la disponibilitat d’una matèria primera amb una demanda exterior forta i creixent, la seda. La intervenció de l’estat és, en canvi, un procés complex i controvertir. L’ajut del govern a la industrialització va ser, d’una banda, indirecte, a través de la ràpida modernització ( construcció de la xarxa ferroviària, organització del sistema bancari, etc). Però el que distingeix més la industrialització japonesa es la intervenció directa de l’estat, que va importar tècnics i va finançar empreses model en diversos sectors.
Al 1881: canvi dràstic de la política econòmica, el govern va vendre a particulars les fabriques creades a l’etapa anterior, va incrementar els impostos no agraris i va dur a terme una política monetària deflacionista.
A partir d’ aquí, el creixement industrial va ser possible per la conquesta de mercats exteriors, per una doble via, mitjançant la competitivitat ( disposava de mà d’obra barata, i per tant, els preus del seus productes eren baixos) i també per via de la violència ( ocupació militar de territoris).
domingo, 22 de marzo de 2009
domingo, 15 de marzo de 2009
TEMA 6
SEMANA DEL 9 AL 13 DE MARZO 2009
En aquesta setmana hem treballat el tema 6 del llibre, que tracta sobre la difusió de la industrialització.
El primer cercle de la difusió, és Europa nord – occidental i Amèrica del Nord. En l’evolució econòmica de Gran Bretanya, després de la Revolució Industrial i fins a la Primera Guerra Mundial, s’acostumen a distingir entre dues grans etapes:
- Gran Bretanya, taller del món (1830 – 1870): fins al 1830 la indústria britànica era bàsicament tèxtil. Després van adquirir molta importància el carbó, el ferro, el ferrocarril, i la maquinària en general. Gran Bretanya era el principal productor mundial, i sobretot l’únic productor de maquinària. Només Gran Bretanya tenia capacitat per a construir i millorar la maquinaria, per a adaptar-la a nous sectors de la producció i per a crear màquines o processos nous. Gran Bretanya exportava maquinària als països del primer cercle de la industrialització, a canvi d’una demanda creixent de matèries primes i aliments.
Hi havia una superioritat del productes britànics i millores en les comunicacions, també és important la adopció de la teoria de la divisió internacional del treball. Segons la idea de David Ricardo, si cada país es dedica a aquells sectors o activitats per als quals té avantatges comparatius, els països obtenen un creixement complementari i no competitiu. Per això Gran Bretanya va difondre la idea de lliurecanvisme.
-El climateri britànic ( 1870 – 1914)
Durant aquests anys Gran Bretanya és encara la primera potència europea i la primera potència comercial i financera mundial, però no la que creix més. Com a conseqüència sobretot de la crisi que es va iniciar al 1873, al llarg de l’etapa de depressió econòmica posterior, l’economia internacional va experimentar una sèrie de canvi que en gran part tendeixen a reduir l’ anterior predomini britànic: els països del primer cercle d’industrialització comencen a ser capaços de construir la seva pròpia maquinària., a més, per diverses raons, tots el països menys Gran Bretanya, Holanda, i Dinamarca adopten polítiques proteccionistes, que signifiquen una barrera pels productes britànics.
Gran Bretanya va intentar compensar els problemes que li comportaven el manteniment del lliurecanvisme amb la consolidació de l’imperi. Durant aquest anys va consolidar la seva primacia en el sector terciari, en els serveis.
BÈLGICA I SUÏSSA
Estats amb dimensions de regió, Bèlgica i Suïssa van demostrar a l’hora de la industrialització que un mercat estatal petit no impossibilitava el creixement industrial a condició de concentrar l’activitat en els productes competitius en els mercats internacionals. De gira cap enfora les seves economies. De tal manera que el 1913 Suïssa i Bèlgica eren els primers exportadors mundials en termes per càpita. Les seves economies depenien fortament del comerç exterior i van prestar molta atenció a la innovació tècnica. Disposaven,, a més, de factors de producció ( treball i capital) barat.
Bèlgica havia estat tradicionalment una zona rica ( Flandès), de Bèlgica s’ha arribat a dir que va ser el primer estat industrialitzat del continent, seguidor molt a prop de les innovacions britàniques. Això va ser possible pels avantatges geogràfics, però sobretot, per l’abundància de carbó fàcil d’explotar ( mines poc profundes) i de ferro. A més, la disponibilitat del capitals, i l’encert de les decisions governamentals també s’han de tenir en compte. El creixement belga va seguir un procés paral·lel al britànic i es va veure afectat per la crisi de 1873.
Suïssa el capital tenia unes bases diferents, i una mica inesperades: la importació de capitals guanyats a l’estranger pels soldats mercenaris i l’estalvi que representava l’ escassa pressió fiscal.
La principal diferencia entre aquests països es la dotació de matèries primeres, generosa a Bèlgica i escassa a Suïssa. En el creixement econòmic suís, l’empresa industrial va precedir la producció industrial. La gran oportunitat per a la industrialització de Suïssa va venir de la mà de l’electricitat, el relleu del país n’ afavoria la producció, i a més, Suïssa va ser un gran fabricant de maquinaria elèctrica. El principal sector exportador suís era el tèxtil, seguit dels rellotges.
FRANÇA I ALEMANYA: ELS PRIMERS SEGUIDORS DE GRAN BRETANYA
En termes de PIB, França i alemanya van ser, al llarg del segle XIX, les primeres potències del continent europeu. França va anar endavant fins al 1880, després del primer seguidor de Gran Bretanya va ser Alemanya. Tant França com Alemanya van reaccionar ràpidament a les innovacions britàniques, sobretot en el sector tèxtil.
Com a conseqüència d’alguns obstacles es va arrelentir el procés d’industrialització, especialment obstacles de caire polític, com l’ impacte de les guerres de la Revolució i de l’imperi en el cas de França o la inexistència de l’estat en el cas d’ Alemanya; hi ha també obstacles comuns i més importants: la competència britànica, amb l’avantatge del first comer.
En el cas francès les guerres de la Revolució i de l’ Imperi van comportar bàsicament una pèrdua d’homes i de capitals. En el cas alemany, l’ Imperi era al començament del segle XIX un estat feudal, amb el patrimoni de l’emperador, per una banda, i els territoris feudals d’ Alemanya per l’altra.
L’empenta principal per a la industrialització, tant a França com d’ Alemanya, va venir de la construcció de la xarxa ferroviària. El ferrocarril va apartar de cop els obstacles principals a la industrialització: la caiguda dels costos de transport va fer que obtenir matèries primeres i maquinària fos més barat, però sobretot que els productes resultessin competitius en mercats molt més llunyans. No és estrany, dons, que tant França com Alemanya, l’estat intervingués decididament a favor dels ferrocarrils.
El ferrocarril i l’ampliació del mercat va donar un fort impuls a la indústria, però aquest impuls va ser diferent en cada país. La industria francesa no es va centrar, per tant, en els sectors basats en el carbó o en l’energia obtinguda del carbó, sinó en sectors i procediments alternatius. A França es va continuar utilitzant bàsicament l’energia hidràulica, per això no era tant necessària la concentració industrial.
Tant a França com a Alemanya, la primera etapa industrial va anar acompanyada de la creació de nous bancs i de nous tipus de bancs, les societats de crèdit i els bancs universals.
El 1870 França er la segona potència econòmica i industrial europea, només superada per Gran Bretanya. Però si Gran Bretanya va ser el país líder de la Primera Revolució Industrial, alemanya, juntament amb els Estats Units, ho va ser de la Segona Revolució Tecnològica. La principal conseqüència del comportament divergent de França: la guerra, Prússia va derrotar a França en la guerra francoprussiana, la pau li va costar a França Alsàcia i Lorena ( les quals eren importants regions industrials). Alemanya, en canvi, veu augmentar el seu capital i la seva reserva de matèries primeres i aprofita el fervor nacionalista produït per la victòria per a crear l’imperi ( Segon Reich), o sigui, per a convertir – se en un estat modern.
De totes maneres, la raó principal de l’ endarreriment francès fou l’ escassa assimilació de les innovacions de la Segona Revolució Tecnològica: la carestia relativa del carbó hi va tenir un paper important, però la inhibició de l’estat i el fracàs dels bancs de negocis impedí la formació d’empreses suficientment grans i capitalitzades com exigien els sectors industrials emergents.
Alemanya, els anys 1870 a 1914, accedeix al rang de gran potència econòmica. Això com a conseqüència de la indemnització de la guerra, l’estat i els mercats financer disposaven de capital abundant, que a través dels bancs de negocis asseguraven el finançament de grans i modernes empreses per accions. L’estat afavorí també a la industria amb la seva legislació i la seva actuació. Mitjançant la protecció dels mercats interiors, protecció dels beneficis empresarials a través de la legislació dels càrtels. Tanmateix, el creixement alemany fou degut a la concentració en sectors nous i de gran demanda a nivell mundial. Aquests sectors, són, principalment, la producció d’acer, la indústria química, l’ elèctrica, la de maquinària i la de instrumental de mesura i precisió.
ELS ESTATS UNITS
El 1776 les seves colònies es declaraven independents. Un cop independents els Estats Units tingueren un creixement fabulós, fins a convertir – se al segle XIX en la primera potència mundial. El creixement dels EEUU, fou degut:
- l’engrandiment del territori
- el poblament d’aquest territori, procés molt més lent. El poblament tingué quatre aspectes generals: un fort creixement vegetatiu, una gran emigració procedent de Europa, l’ importació d’esclaus africans i semiesclaus orientals, la desaparició de la major part de la població autòctona.
- El creixement econòmic, les bases del qual foren: la disponibilitat de la terra i dels recursos naturals, una part important del territori fos adequada per a la producció d’una matèria prima bàsica: el cotó, la ràpida adopció i la millora dels processos industrials, un nivell de vida alts, un mercat amb una gran capacitat de creixement.
En aquesta setmana hem treballat el tema 6 del llibre, que tracta sobre la difusió de la industrialització.
El primer cercle de la difusió, és Europa nord – occidental i Amèrica del Nord. En l’evolució econòmica de Gran Bretanya, després de la Revolució Industrial i fins a la Primera Guerra Mundial, s’acostumen a distingir entre dues grans etapes:
- Gran Bretanya, taller del món (1830 – 1870): fins al 1830 la indústria britànica era bàsicament tèxtil. Després van adquirir molta importància el carbó, el ferro, el ferrocarril, i la maquinària en general. Gran Bretanya era el principal productor mundial, i sobretot l’únic productor de maquinària. Només Gran Bretanya tenia capacitat per a construir i millorar la maquinaria, per a adaptar-la a nous sectors de la producció i per a crear màquines o processos nous. Gran Bretanya exportava maquinària als països del primer cercle de la industrialització, a canvi d’una demanda creixent de matèries primes i aliments.
Hi havia una superioritat del productes britànics i millores en les comunicacions, també és important la adopció de la teoria de la divisió internacional del treball. Segons la idea de David Ricardo, si cada país es dedica a aquells sectors o activitats per als quals té avantatges comparatius, els països obtenen un creixement complementari i no competitiu. Per això Gran Bretanya va difondre la idea de lliurecanvisme.
-El climateri britànic ( 1870 – 1914)
Durant aquests anys Gran Bretanya és encara la primera potència europea i la primera potència comercial i financera mundial, però no la que creix més. Com a conseqüència sobretot de la crisi que es va iniciar al 1873, al llarg de l’etapa de depressió econòmica posterior, l’economia internacional va experimentar una sèrie de canvi que en gran part tendeixen a reduir l’ anterior predomini britànic: els països del primer cercle d’industrialització comencen a ser capaços de construir la seva pròpia maquinària., a més, per diverses raons, tots el països menys Gran Bretanya, Holanda, i Dinamarca adopten polítiques proteccionistes, que signifiquen una barrera pels productes britànics.
Gran Bretanya va intentar compensar els problemes que li comportaven el manteniment del lliurecanvisme amb la consolidació de l’imperi. Durant aquest anys va consolidar la seva primacia en el sector terciari, en els serveis.
BÈLGICA I SUÏSSA
Estats amb dimensions de regió, Bèlgica i Suïssa van demostrar a l’hora de la industrialització que un mercat estatal petit no impossibilitava el creixement industrial a condició de concentrar l’activitat en els productes competitius en els mercats internacionals. De gira cap enfora les seves economies. De tal manera que el 1913 Suïssa i Bèlgica eren els primers exportadors mundials en termes per càpita. Les seves economies depenien fortament del comerç exterior i van prestar molta atenció a la innovació tècnica. Disposaven,, a més, de factors de producció ( treball i capital) barat.
Bèlgica havia estat tradicionalment una zona rica ( Flandès), de Bèlgica s’ha arribat a dir que va ser el primer estat industrialitzat del continent, seguidor molt a prop de les innovacions britàniques. Això va ser possible pels avantatges geogràfics, però sobretot, per l’abundància de carbó fàcil d’explotar ( mines poc profundes) i de ferro. A més, la disponibilitat del capitals, i l’encert de les decisions governamentals també s’han de tenir en compte. El creixement belga va seguir un procés paral·lel al britànic i es va veure afectat per la crisi de 1873.
Suïssa el capital tenia unes bases diferents, i una mica inesperades: la importació de capitals guanyats a l’estranger pels soldats mercenaris i l’estalvi que representava l’ escassa pressió fiscal.
La principal diferencia entre aquests països es la dotació de matèries primeres, generosa a Bèlgica i escassa a Suïssa. En el creixement econòmic suís, l’empresa industrial va precedir la producció industrial. La gran oportunitat per a la industrialització de Suïssa va venir de la mà de l’electricitat, el relleu del país n’ afavoria la producció, i a més, Suïssa va ser un gran fabricant de maquinaria elèctrica. El principal sector exportador suís era el tèxtil, seguit dels rellotges.
FRANÇA I ALEMANYA: ELS PRIMERS SEGUIDORS DE GRAN BRETANYA
En termes de PIB, França i alemanya van ser, al llarg del segle XIX, les primeres potències del continent europeu. França va anar endavant fins al 1880, després del primer seguidor de Gran Bretanya va ser Alemanya. Tant França com Alemanya van reaccionar ràpidament a les innovacions britàniques, sobretot en el sector tèxtil.
Com a conseqüència d’alguns obstacles es va arrelentir el procés d’industrialització, especialment obstacles de caire polític, com l’ impacte de les guerres de la Revolució i de l’imperi en el cas de França o la inexistència de l’estat en el cas d’ Alemanya; hi ha també obstacles comuns i més importants: la competència britànica, amb l’avantatge del first comer.
En el cas francès les guerres de la Revolució i de l’ Imperi van comportar bàsicament una pèrdua d’homes i de capitals. En el cas alemany, l’ Imperi era al començament del segle XIX un estat feudal, amb el patrimoni de l’emperador, per una banda, i els territoris feudals d’ Alemanya per l’altra.
L’empenta principal per a la industrialització, tant a França com d’ Alemanya, va venir de la construcció de la xarxa ferroviària. El ferrocarril va apartar de cop els obstacles principals a la industrialització: la caiguda dels costos de transport va fer que obtenir matèries primeres i maquinària fos més barat, però sobretot que els productes resultessin competitius en mercats molt més llunyans. No és estrany, dons, que tant França com Alemanya, l’estat intervingués decididament a favor dels ferrocarrils.
El ferrocarril i l’ampliació del mercat va donar un fort impuls a la indústria, però aquest impuls va ser diferent en cada país. La industria francesa no es va centrar, per tant, en els sectors basats en el carbó o en l’energia obtinguda del carbó, sinó en sectors i procediments alternatius. A França es va continuar utilitzant bàsicament l’energia hidràulica, per això no era tant necessària la concentració industrial.
Tant a França com a Alemanya, la primera etapa industrial va anar acompanyada de la creació de nous bancs i de nous tipus de bancs, les societats de crèdit i els bancs universals.
El 1870 França er la segona potència econòmica i industrial europea, només superada per Gran Bretanya. Però si Gran Bretanya va ser el país líder de la Primera Revolució Industrial, alemanya, juntament amb els Estats Units, ho va ser de la Segona Revolució Tecnològica. La principal conseqüència del comportament divergent de França: la guerra, Prússia va derrotar a França en la guerra francoprussiana, la pau li va costar a França Alsàcia i Lorena ( les quals eren importants regions industrials). Alemanya, en canvi, veu augmentar el seu capital i la seva reserva de matèries primeres i aprofita el fervor nacionalista produït per la victòria per a crear l’imperi ( Segon Reich), o sigui, per a convertir – se en un estat modern.
De totes maneres, la raó principal de l’ endarreriment francès fou l’ escassa assimilació de les innovacions de la Segona Revolució Tecnològica: la carestia relativa del carbó hi va tenir un paper important, però la inhibició de l’estat i el fracàs dels bancs de negocis impedí la formació d’empreses suficientment grans i capitalitzades com exigien els sectors industrials emergents.
Alemanya, els anys 1870 a 1914, accedeix al rang de gran potència econòmica. Això com a conseqüència de la indemnització de la guerra, l’estat i els mercats financer disposaven de capital abundant, que a través dels bancs de negocis asseguraven el finançament de grans i modernes empreses per accions. L’estat afavorí també a la industria amb la seva legislació i la seva actuació. Mitjançant la protecció dels mercats interiors, protecció dels beneficis empresarials a través de la legislació dels càrtels. Tanmateix, el creixement alemany fou degut a la concentració en sectors nous i de gran demanda a nivell mundial. Aquests sectors, són, principalment, la producció d’acer, la indústria química, l’ elèctrica, la de maquinària i la de instrumental de mesura i precisió.
ELS ESTATS UNITS
El 1776 les seves colònies es declaraven independents. Un cop independents els Estats Units tingueren un creixement fabulós, fins a convertir – se al segle XIX en la primera potència mundial. El creixement dels EEUU, fou degut:
- l’engrandiment del territori
- el poblament d’aquest territori, procés molt més lent. El poblament tingué quatre aspectes generals: un fort creixement vegetatiu, una gran emigració procedent de Europa, l’ importació d’esclaus africans i semiesclaus orientals, la desaparició de la major part de la població autòctona.
- El creixement econòmic, les bases del qual foren: la disponibilitat de la terra i dels recursos naturals, una part important del territori fos adequada per a la producció d’una matèria prima bàsica: el cotó, la ràpida adopció i la millora dels processos industrials, un nivell de vida alts, un mercat amb una gran capacitat de creixement.
sábado, 7 de marzo de 2009
SETMANA DEL 2 AL 6 DE MARÇ 2009
Als anys 1830 – 1870 es produí la consolidació del procés d’industrialització a Gran Bretanya i l’ inici de la difusió de la maquinària i les tècniques de la Revolució da a Industrial cap als països més pròxims a Gran Bretanya.
El cicle demogràfic modern
Les pautes de comportament demogràfic comencen a canviar a Gran Bretanya al segle XVIII, però la modernització demogràfica no és un fet exclusiu de la Gran Bretanya, sinó un fenomen general, que afecta tots els països. La revolució demogràfica ( com de vegades s’anomena) i la Revolució Industrial són dos fenòmens independents, però que s’afecten mútuament.
Les característiques del cicle demogràfic modern són gairebé exactament les contràries a les del cicle demogràfic antic: baixes taxes de mortalitat i de natalitat i elevada esperança de vida en néixer, el creixement de la població, molt fort al principi, decau més tard i, per moments i països concrets, pot arribar a ser negatiu.
La transició demogràfic
El pas del cicle demogràfic antic al modern configura una etapa de característiques especials, que es coneix com a transició demogràfica. L’ etapa de transició demogràfica és un moment de màxima separació entre les taxes: en una primera fase, la natalitat es manté elevada ( de cicle antic) mentre que la mortalitat cau ràpidament ( com el cicle modern), fet que comporta durant aquest espai de temps un creixement ràpid de la població. En una segona etapa, comença a caure també la natalitat, i per tant la taxa de creixement tendeix a disminuir.
La transició demogràfica no té en tots els països la mateixa durada. La taxa de natalitat es manté alta per raons de caràcter social o religiós. La sortida a l’excés de població respecte a la demanda de mà d’obra es busca a través de l’emigració. A Europa, més tard, la disminució del creixement de la població va venir de la reducció voluntària de la natalitat.
La caiguda de la mortalitat
La disminució de la mortalitat comença per l’atenuació i posterior desaparició de les puntes de mortalitat epidèmiques, seguida del descens de la mortalitat infantil i posteriorment de la mortalitat adulta, amb el consegüent augment de l’esperança de vida en néixer i del volum de població. L’esperança de vida a l’ Europa del segle XVIII no superava als 35 anys , enfront dels més de 70 en l’actualitat.
La caiguda de la mortalitat infantil s’ha explicat per una millor alimentació de la mare durant l’embaràs, per canvis en els hàbits d’alimentació de l’ infant. Per la disminució de la mortalitat adulta s’addueix la millora en l’alimentació gràcies a la disminució de les fams recurrents.
El factor principal de la disminució de la mortalitat no epidèmica, tant adulta com infantil, és segurament la disminució de les malalties endèmiques, es tracta de malalties transmeses per l’aigua i de malalties pulmonars. La seva disminució és atribuïda a millores en la higiene privada i pública, en aquest cas en especial mitjançant el control de les aigües de boca i residuals.
La caiguda de la natalitat
S’inicia el descens de la natalitat, que marca el pas al règim demogràfic modern. Al llarg d’aquest, les taxes de mortalitat i natalitat continuen baixant, sobretot aquesta darrera, fins al punt que en l’actualitat en diversos països de l’occident europeu les taxes de mortalitat superen les taxes de natalitat. El descens de la natalitat s’aconsegueix per decisió voluntària, mitjançant l’ús de pràctiques i de mètodes anticonceptius o l’avortament.
Les transformacions en l’agricultura
El fet que marca la diferència entre l’agricultura tradicional i la moderna és la supressió del guaret. Les economies agràries van experimentar canvis tant en les estructures de propietat i d’explotació com en la producció, els rendiments i la productivitat.
A partir de 1830 comença a difondre’s a Gran Bretanya una forma d’organització agrària tècnicament més avançada, l’ anomenat “high farming”, conegut també com a Segona Revolució Agrària, que va significar “el pas de l’agricultura, d’una indústria extractiva a una indústria manufacturera. El high farming genera explotacions integrades ( agrícoles i ramaderes) que poden fàcilment canviar la seva producció segons l’evolució relativa dels preus dels cereals i dels productes ramaders. Aquesta revolució capital intensiva deixa a l’ombra una revolució agrària paral·lela treball intensiva, portada a terme per pagesos amb poca terra, gràcies a la difusió d’un producte humil, però de gran rendiment: la patata. Una evolució paral·lela però diferent, ve significada per l’explotació capitalista extensiva, practicada a les zones temperades i poc poblades d’ Amèrica i Oceania; es tracta de grans explotacions amb una important disponibilitat de capital.
Intensificació i extensió de la Primera Revolució Tecnològica
Durant els anys 1830- 1870, el creixement industrial es produeix per intensificació en les regions i sectors ja industrialitzats en l’etapa de la Revolució Industrial. I per l’aparició i l’ inici de l’aplicació de les innovacions que configuraran la Segona Revolució Tecnològica.
La difusió de la industrialització fora de Gran Bretanya es va produir a pesar dels intents del govern britànic de monopolitzar les innovacions: dues lleis de 1781 i 1786 prohibien l’exportació de màquines i l’emigració d’artesans coneixedors de les noves tècniques. Tanmateix el govern no disposava de l’aparell coercitiu necessari per assegurar el compliment d’aquestes lleis, de manera que mitjançant visites d’empresaris estrangers, contraban de màquines i sortida il·legal d’artesans, les noves tècniques van ser aviat conegudes als principals països.
En el procés d’expansió de la Revolució Industrial es distingeixen uns cercles d’industrialització: un primer cercle abasta els països de l’ Europa nord – occidental i els EUA, que al 1870 es poden considerar economies amb el procés d’industrialització consolidat. Un segon cercle comprèn la resta d’ Europa, on es produeixen intents i èxits parcials en la introducció dels processos industrials, però que arriben a 1870 bàsicament com a economies agràries.
EL FACTORY SYSTEM
La Revolució Industrial es caracteritza per la substitució en la producció de l’activitat de l’home per la de la màquina, moguda per energia del vapor o de l’aigua. L’ús d’aquesta mena d’energia requeria en molt casos el pas del treball efectuat a domicili on en petits tallers, a la concentració en la fàbrica.
LA REVOLUCIÓ DEL TRANSPORT
En el transport els canvis comencen abans de la Revolució Industrial, com a conseqüència del procés de modernització econòmica. Entre les millores anteriors a la Revolució Industrial, s’ha de citar en primer lloc la construcció de ponts. Una altra innovació va ser la introducció a Gran Bretanya de camins empedrats de peatge. El transport més barat continuava essent l’ aquàtic, pels rius navegables o marítim. La construcció de canals per a la navegació va començar a França al segle XVII i va ser especialment important però ha continuat fins als nostres dies i encara avui canals i rius navegables són el mitjà de transport més convenient per a les mercaderies.
FERRO I ACER
La difusió de la Revolució Industrial requeria gran quantitat de ferro. L’increment de la producció va ser en gran part possible gràcies a petites, però importants millores fruit de l’experiència, com la construcció d’alts forns cada cop més grans. Els nous processos van disparar la producció d’acer i en van abaratir el preu fins al punt que el podem considerar com un material nou en el sentit que podia ser utilitzat per a activitats i en quantitats que abans resultaven econòmicament prohibitives, com és ara la utilització en eines de tall, maquinària, rails o construcció.
LA BORSA I LA BANCA
La creació de noves empreses industrials i de serveis exigia l’aportació de capitals en quantitats superiors a les que havia estat habitual en les empreses tradicionals. L’increment de les transaccions, d’altra banda, reclamaven l’ampliació dels mecanismes de crèdit al comerç. Una profunda transformació del sistema financer. Més endavant van anar, adoptant el paper de banc de bancs, és a dir, d’entitat a la qual es dirigeixen els altres bancs per a obtenir crèdit, i per tant van acabar dirigint la política bancària. També el finançament de l’estat el que va impulsar l’altra gran novetat financera del segle XIX: la borsa, és un mercat on es compren i es venen títols de deute públic i accions i obligacions de les empreses. El capital circulant de les empreses necessitaven un altre mecanisme de finançament. L’ instrument essencial era en aquest cas la lletra de canvi, una ordre de pagament a termini que un banc podia descomptar avançant els diners al tenidor.
L’ORGANITZACIÓ EMPRESARIAL
Formes d’organització empresarial que es van utilitzar durant el procés d’industrialització:
- empresa individual
- societat col·lectiva
- societat en comandita
- societats anònimes
L’economia tradicional coneixia totes aquestes formes, però no les usava en la mateixa proporció que ho farien les economies industrialitzades, en les quals la societat anònima és la forma d’organització majoritària. Però el triomf de la societat anònima no va ser fàcil: fins a la segona meitat del segle XIX la major part dels països van posar traves a la seva constitució. A partir de 1826, el creixement de les societats anònimes va ser impressionant i van començar a aparèixer noves formes d’agrupació d’empreses: trusts, càrtels, grups....
Als anys 1830 – 1870 es produí la consolidació del procés d’industrialització a Gran Bretanya i l’ inici de la difusió de la maquinària i les tècniques de la Revolució da a Industrial cap als països més pròxims a Gran Bretanya.
El cicle demogràfic modern
Les pautes de comportament demogràfic comencen a canviar a Gran Bretanya al segle XVIII, però la modernització demogràfica no és un fet exclusiu de la Gran Bretanya, sinó un fenomen general, que afecta tots els països. La revolució demogràfica ( com de vegades s’anomena) i la Revolució Industrial són dos fenòmens independents, però que s’afecten mútuament.
Les característiques del cicle demogràfic modern són gairebé exactament les contràries a les del cicle demogràfic antic: baixes taxes de mortalitat i de natalitat i elevada esperança de vida en néixer, el creixement de la població, molt fort al principi, decau més tard i, per moments i països concrets, pot arribar a ser negatiu.
La transició demogràfic
El pas del cicle demogràfic antic al modern configura una etapa de característiques especials, que es coneix com a transició demogràfica. L’ etapa de transició demogràfica és un moment de màxima separació entre les taxes: en una primera fase, la natalitat es manté elevada ( de cicle antic) mentre que la mortalitat cau ràpidament ( com el cicle modern), fet que comporta durant aquest espai de temps un creixement ràpid de la població. En una segona etapa, comença a caure també la natalitat, i per tant la taxa de creixement tendeix a disminuir.
La transició demogràfica no té en tots els països la mateixa durada. La taxa de natalitat es manté alta per raons de caràcter social o religiós. La sortida a l’excés de població respecte a la demanda de mà d’obra es busca a través de l’emigració. A Europa, més tard, la disminució del creixement de la població va venir de la reducció voluntària de la natalitat.
La caiguda de la mortalitat
La disminució de la mortalitat comença per l’atenuació i posterior desaparició de les puntes de mortalitat epidèmiques, seguida del descens de la mortalitat infantil i posteriorment de la mortalitat adulta, amb el consegüent augment de l’esperança de vida en néixer i del volum de població. L’esperança de vida a l’ Europa del segle XVIII no superava als 35 anys , enfront dels més de 70 en l’actualitat.
La caiguda de la mortalitat infantil s’ha explicat per una millor alimentació de la mare durant l’embaràs, per canvis en els hàbits d’alimentació de l’ infant. Per la disminució de la mortalitat adulta s’addueix la millora en l’alimentació gràcies a la disminució de les fams recurrents.
El factor principal de la disminució de la mortalitat no epidèmica, tant adulta com infantil, és segurament la disminució de les malalties endèmiques, es tracta de malalties transmeses per l’aigua i de malalties pulmonars. La seva disminució és atribuïda a millores en la higiene privada i pública, en aquest cas en especial mitjançant el control de les aigües de boca i residuals.
La caiguda de la natalitat
S’inicia el descens de la natalitat, que marca el pas al règim demogràfic modern. Al llarg d’aquest, les taxes de mortalitat i natalitat continuen baixant, sobretot aquesta darrera, fins al punt que en l’actualitat en diversos països de l’occident europeu les taxes de mortalitat superen les taxes de natalitat. El descens de la natalitat s’aconsegueix per decisió voluntària, mitjançant l’ús de pràctiques i de mètodes anticonceptius o l’avortament.
Les transformacions en l’agricultura
El fet que marca la diferència entre l’agricultura tradicional i la moderna és la supressió del guaret. Les economies agràries van experimentar canvis tant en les estructures de propietat i d’explotació com en la producció, els rendiments i la productivitat.
A partir de 1830 comença a difondre’s a Gran Bretanya una forma d’organització agrària tècnicament més avançada, l’ anomenat “high farming”, conegut també com a Segona Revolució Agrària, que va significar “el pas de l’agricultura, d’una indústria extractiva a una indústria manufacturera. El high farming genera explotacions integrades ( agrícoles i ramaderes) que poden fàcilment canviar la seva producció segons l’evolució relativa dels preus dels cereals i dels productes ramaders. Aquesta revolució capital intensiva deixa a l’ombra una revolució agrària paral·lela treball intensiva, portada a terme per pagesos amb poca terra, gràcies a la difusió d’un producte humil, però de gran rendiment: la patata. Una evolució paral·lela però diferent, ve significada per l’explotació capitalista extensiva, practicada a les zones temperades i poc poblades d’ Amèrica i Oceania; es tracta de grans explotacions amb una important disponibilitat de capital.
Intensificació i extensió de la Primera Revolució Tecnològica
Durant els anys 1830- 1870, el creixement industrial es produeix per intensificació en les regions i sectors ja industrialitzats en l’etapa de la Revolució Industrial. I per l’aparició i l’ inici de l’aplicació de les innovacions que configuraran la Segona Revolució Tecnològica.
La difusió de la industrialització fora de Gran Bretanya es va produir a pesar dels intents del govern britànic de monopolitzar les innovacions: dues lleis de 1781 i 1786 prohibien l’exportació de màquines i l’emigració d’artesans coneixedors de les noves tècniques. Tanmateix el govern no disposava de l’aparell coercitiu necessari per assegurar el compliment d’aquestes lleis, de manera que mitjançant visites d’empresaris estrangers, contraban de màquines i sortida il·legal d’artesans, les noves tècniques van ser aviat conegudes als principals països.
En el procés d’expansió de la Revolució Industrial es distingeixen uns cercles d’industrialització: un primer cercle abasta els països de l’ Europa nord – occidental i els EUA, que al 1870 es poden considerar economies amb el procés d’industrialització consolidat. Un segon cercle comprèn la resta d’ Europa, on es produeixen intents i èxits parcials en la introducció dels processos industrials, però que arriben a 1870 bàsicament com a economies agràries.
EL FACTORY SYSTEM
La Revolució Industrial es caracteritza per la substitució en la producció de l’activitat de l’home per la de la màquina, moguda per energia del vapor o de l’aigua. L’ús d’aquesta mena d’energia requeria en molt casos el pas del treball efectuat a domicili on en petits tallers, a la concentració en la fàbrica.
LA REVOLUCIÓ DEL TRANSPORT
En el transport els canvis comencen abans de la Revolució Industrial, com a conseqüència del procés de modernització econòmica. Entre les millores anteriors a la Revolució Industrial, s’ha de citar en primer lloc la construcció de ponts. Una altra innovació va ser la introducció a Gran Bretanya de camins empedrats de peatge. El transport més barat continuava essent l’ aquàtic, pels rius navegables o marítim. La construcció de canals per a la navegació va començar a França al segle XVII i va ser especialment important però ha continuat fins als nostres dies i encara avui canals i rius navegables són el mitjà de transport més convenient per a les mercaderies.
FERRO I ACER
La difusió de la Revolució Industrial requeria gran quantitat de ferro. L’increment de la producció va ser en gran part possible gràcies a petites, però importants millores fruit de l’experiència, com la construcció d’alts forns cada cop més grans. Els nous processos van disparar la producció d’acer i en van abaratir el preu fins al punt que el podem considerar com un material nou en el sentit que podia ser utilitzat per a activitats i en quantitats que abans resultaven econòmicament prohibitives, com és ara la utilització en eines de tall, maquinària, rails o construcció.
LA BORSA I LA BANCA
La creació de noves empreses industrials i de serveis exigia l’aportació de capitals en quantitats superiors a les que havia estat habitual en les empreses tradicionals. L’increment de les transaccions, d’altra banda, reclamaven l’ampliació dels mecanismes de crèdit al comerç. Una profunda transformació del sistema financer. Més endavant van anar, adoptant el paper de banc de bancs, és a dir, d’entitat a la qual es dirigeixen els altres bancs per a obtenir crèdit, i per tant van acabar dirigint la política bancària. També el finançament de l’estat el que va impulsar l’altra gran novetat financera del segle XIX: la borsa, és un mercat on es compren i es venen títols de deute públic i accions i obligacions de les empreses. El capital circulant de les empreses necessitaven un altre mecanisme de finançament. L’ instrument essencial era en aquest cas la lletra de canvi, una ordre de pagament a termini que un banc podia descomptar avançant els diners al tenidor.
L’ORGANITZACIÓ EMPRESARIAL
Formes d’organització empresarial que es van utilitzar durant el procés d’industrialització:
- empresa individual
- societat col·lectiva
- societat en comandita
- societats anònimes
L’economia tradicional coneixia totes aquestes formes, però no les usava en la mateixa proporció que ho farien les economies industrialitzades, en les quals la societat anònima és la forma d’organització majoritària. Però el triomf de la societat anònima no va ser fàcil: fins a la segona meitat del segle XIX la major part dels països van posar traves a la seva constitució. A partir de 1826, el creixement de les societats anònimes va ser impressionant i van començar a aparèixer noves formes d’agrupació d’empreses: trusts, càrtels, grups....
lunes, 2 de marzo de 2009
SEMANA DEL 23 AL 27
Esta semana hemos empezado con un nuevo temario, el tema tres, que se titula “La revolución industrial”. Primeramente, comenzamos con la definición de REVOLUCIÓN INDUSTRIAL, este es un proceso que se inicio en Gran Bretaña en un periodo corto de tiempo, 1760 – 1830; este proceso se caracteriza por:
- mecanización
- uso de energías inanimadas
- que afecten a todos los sectores de la economía
Estos tres factores introducen al crecimiento auto sostenido. Todo esto permitió un nuevo paradigma tecnológico que facilitó el crecimiento auto sostenido de las sociedades humanas, es decir, superar el techo maltusiano hasta una atura infinita, provocando un aumento de la esperanza de vida, un aumento de la tasa de longevidad de las poblaciones, etc.
Existieron diversos condicionantes que provocaron este fenómeno que cambió y inició un periodo de grandes innovaciones y mejoras, pero lo significativo de ello es que en Gran Bretaña estos factores se interrelacionaron conjuntamente. Los condiciona son los siguientes:
- Intelectuales: racionalismo, experimentación y racionalismo. En el siglo XVII apareció una Revolución Científica que significo que en el mundo occidental la razón tenia prioridad por encima de la fe y la religión. Esto favoreció a la inversión de centros científicos donde se investiga sobre nuevas tecnologías.
- Aumento de la productividad agraria: favorece el excedente del capital, y se produce también un excedente de alimentos ( porque opera con mucha flexibilidad a los precios de mercados), los excedentes de producción son positivos para comercializar. También se produce un excedente de alimentos necesarios para las sociedades industriales. En la industrialización se necesitan una gran acumulación de recursos humanos, en un sector productivo como la agricultura nueva se produce un excedente de mano de obra que va a las industrias.
- Aumento de la urbanización (mercados y servicios), tanto financieros como comerciales.
- Tradición previa manufacturera: la industrialización requiere una previa manufacturación por artesanos, esto reduce los costes de información y transacción.
- Gran favorable dotación de recursos naturales y capital (existencia de una disminución de los costes de transporte, porque los canales eran abundantes, tenían cierta tradición, los puertos principales estaban relativamente cerca….La única falta que tenía Gran Bretaña era el algodón (materia prima que se da en climas tropicales), esta procedía de Egipto y otro lugares con características similares.
- Para que se pudiera dar la REVOLUCIÓN NDUSTRIAL era necesario que se produjeran mejoras en la producción agraria i industrial, en el mercado, i en las estructuras políticas. Gran Bretaña disponía de una serie de ventajas, como por ejemplo el hecho de ser una isla, cosa que le permitía unos gastos de defensa menores que los países occidentales; i disponía con abundancia de ríos navegables, cosa que le facilitaba el transporten.
- Un condicionante, en Gran Bretaña fue el Estado, que después de la revolución Gloriosa (1688), la organización del estado era diferente y mas moderna. Todo junto hacia que el mercado británico fuese el más próximo al libre mercado.
En Inglaterra el capital era más que suficiente, con unas tasas de interés muy bajas, por tanto, el dinero era más caro fuera de Gran Bretaña que dentro de ella.
La pregunta que nos hacemos entonces todos, es: ¿Por que era posible mantener tipos de interés bajos? Cuando las expectativas (de rendimientos, de evaluación del comercio exterior, de regulación, etc) son favorables, se hace posible la confianza en los empresarios por parte de los bancos, y por tanto, disminuyen los tipos de interés.
La gran acumulación de capital que se estaba registrando en el campo, y se había depositado en una densa red de bancos rurales, también favorece a la disminución del tipo de interés.
En este capitulo es importante hablar de las innovaciones técnicas y las transformaciones económicas. Las innovaciones por sectores se vieron reforzadas por invenciones, y estos dos conceptos, similares pero con significados distintos, dieron lugar a la REVOLUCIÓN TECNOLÓGICA.
Tipos de energías dominantes: la primera revolución tecnológica significa energía por el calentamiento del agua gracias a la combustión de un combustible inanimado e inorgánico que es el carbón mineral. Sustitución del carbón orgánico al carbón inorgánico.
Nuevos materiales: que entran masivamente en el proceso de producción, los principales son el carbón, el algodón, el hierro, y el acero.
Máquinas transformadoras de energía: como la maquina de vapor.
Los sectores dominantes que utilizan todo lo interior:
1) sector textil algodonero
2) siderurgia del hierro ( producción del metal)
3) transportes terrestres y marítimos movidos al vapor
Innovaciones técnicas y transformaciones económicas
Los inventos se producían y sobretodo se aplicaron, donde las condiciones económicas son favorables.
Invenciones: son detalles y mejoras incrementales de escaso calado a nivel individual, pero combinadas permiten a la innovación incrementar su importancia.
Innovaciones: es una mejora radical, son las que permanecen y se introducen en el sistema productivo, tienen éxito en el mercado. Las innovaciones no acostumbran a aparecer en cualquier técnica, sino en las técnicas en uso, de manera que el progreso tiende a ser autocorrelacionado: nada no genera más innovación que el progreso técnico anterior. El progreso técnico se produce con la aparición de un conjunto de macroinventos, que una vez aplicados, originan un flujo de microinventos. Los macroinventos son ideas radicalmente nuevas que producen un fuerte impacto en la producción i que estimulan la inversión, pero que tienen un rendimiento económico progresivamente decreciente. Los microinventos son las mejoras que se incorporan en un macroinventos para aumentar las prestaciones o adaptarlo a otro sector productivo. La combinación de macroinventos i microinventos provoca un crecimiento autosostenido de la renda por cápita.
Se produjeron innovaciones en:
- carbón mineral:
- maquina de vapor: es la innovación más determinante de la Revolución Industrial (James Wat), esta maquina permitía producir energía a través de la potencia calorífica del carbón i de la fuerza de expansión del agua transformada en vapor. La maquina de vapor permitió cambiar la localización de la industria: de los ríos, para aprovechar la energía hidráulica, se paso a las zonas próximas de las minas y a los puertos por los cuales llegaba el algodón.
- textil
- transportes
- industria química: en el siglo XVIII gran transformación de este sector para toda Europa. Estas transformaciones producían unas ventajas importantes. El paso, por ejemplo, de la obtención de productos en el laboratorio en pequeñas cantidades, a la fabricación industrial (ácido sulfúrico).También en los descubrimientos, para obtener los mismos productos, de nuevos procedimientos, a partir de materias primas más abundantes i mas baratas, en gran parte por la substitución de materias primas orgánicas por inorgánicas.
Requisitos de la industrialización
- Capital: pocos, pero suficientes (tasa de interés, tasa de inversión, capital fijo, fabril y capital social en infraestructuras). El problema principal era la inversión, y en especial su inversión en el sector industrial.
- Trabajo: abundante. La prueba de la suficiente mano de obra es el mantenimiento de salarios bajos, el coste de oportunidad del trabajo venia determinado por la productividad del sector tradicional. Para atraer mano de obra, las industrias nuevas nada más tenían que ofrecer salarios un poco superiores o simplemente más seguridad en el trabajo.
El papel del empresario: los factores de producción solo se convierten en activos si un empresario toma la decisión de invertir capital y tiempo en la organización i comercialización de la producción. El empresario es un elemento esencial del progreso económico, que se encuentra siempre presente en todas las sociedades minimamente avanzadas. Sin la capacidad de ahorra, muchos empresarios virtuales quedan ahogados por la falta de capitales. La situación económica y social condiciona la cantidad y la calidad del empresariado. Los grandes empresarios de la Revolución Industrial proceden, en parte, del empresariado protoindustrial. Sus características comunes son el conocimiento del mercado, el instinto de negocio, el atrevimiento por invertir en innovaciones, la moral de enriquecimiento, i la suerte.
Esta semana hemos empezado con un nuevo temario, el tema tres, que se titula “La revolución industrial”. Primeramente, comenzamos con la definición de REVOLUCIÓN INDUSTRIAL, este es un proceso que se inicio en Gran Bretaña en un periodo corto de tiempo, 1760 – 1830; este proceso se caracteriza por:
- mecanización
- uso de energías inanimadas
- que afecten a todos los sectores de la economía
Estos tres factores introducen al crecimiento auto sostenido. Todo esto permitió un nuevo paradigma tecnológico que facilitó el crecimiento auto sostenido de las sociedades humanas, es decir, superar el techo maltusiano hasta una atura infinita, provocando un aumento de la esperanza de vida, un aumento de la tasa de longevidad de las poblaciones, etc.
Existieron diversos condicionantes que provocaron este fenómeno que cambió y inició un periodo de grandes innovaciones y mejoras, pero lo significativo de ello es que en Gran Bretaña estos factores se interrelacionaron conjuntamente. Los condiciona son los siguientes:
- Intelectuales: racionalismo, experimentación y racionalismo. En el siglo XVII apareció una Revolución Científica que significo que en el mundo occidental la razón tenia prioridad por encima de la fe y la religión. Esto favoreció a la inversión de centros científicos donde se investiga sobre nuevas tecnologías.
- Aumento de la productividad agraria: favorece el excedente del capital, y se produce también un excedente de alimentos ( porque opera con mucha flexibilidad a los precios de mercados), los excedentes de producción son positivos para comercializar. También se produce un excedente de alimentos necesarios para las sociedades industriales. En la industrialización se necesitan una gran acumulación de recursos humanos, en un sector productivo como la agricultura nueva se produce un excedente de mano de obra que va a las industrias.
- Aumento de la urbanización (mercados y servicios), tanto financieros como comerciales.
- Tradición previa manufacturera: la industrialización requiere una previa manufacturación por artesanos, esto reduce los costes de información y transacción.
- Gran favorable dotación de recursos naturales y capital (existencia de una disminución de los costes de transporte, porque los canales eran abundantes, tenían cierta tradición, los puertos principales estaban relativamente cerca….La única falta que tenía Gran Bretaña era el algodón (materia prima que se da en climas tropicales), esta procedía de Egipto y otro lugares con características similares.
- Para que se pudiera dar la REVOLUCIÓN NDUSTRIAL era necesario que se produjeran mejoras en la producción agraria i industrial, en el mercado, i en las estructuras políticas. Gran Bretaña disponía de una serie de ventajas, como por ejemplo el hecho de ser una isla, cosa que le permitía unos gastos de defensa menores que los países occidentales; i disponía con abundancia de ríos navegables, cosa que le facilitaba el transporten.
- Un condicionante, en Gran Bretaña fue el Estado, que después de la revolución Gloriosa (1688), la organización del estado era diferente y mas moderna. Todo junto hacia que el mercado británico fuese el más próximo al libre mercado.
En Inglaterra el capital era más que suficiente, con unas tasas de interés muy bajas, por tanto, el dinero era más caro fuera de Gran Bretaña que dentro de ella.
La pregunta que nos hacemos entonces todos, es: ¿Por que era posible mantener tipos de interés bajos? Cuando las expectativas (de rendimientos, de evaluación del comercio exterior, de regulación, etc) son favorables, se hace posible la confianza en los empresarios por parte de los bancos, y por tanto, disminuyen los tipos de interés.
La gran acumulación de capital que se estaba registrando en el campo, y se había depositado en una densa red de bancos rurales, también favorece a la disminución del tipo de interés.
En este capitulo es importante hablar de las innovaciones técnicas y las transformaciones económicas. Las innovaciones por sectores se vieron reforzadas por invenciones, y estos dos conceptos, similares pero con significados distintos, dieron lugar a la REVOLUCIÓN TECNOLÓGICA.
Tipos de energías dominantes: la primera revolución tecnológica significa energía por el calentamiento del agua gracias a la combustión de un combustible inanimado e inorgánico que es el carbón mineral. Sustitución del carbón orgánico al carbón inorgánico.
Nuevos materiales: que entran masivamente en el proceso de producción, los principales son el carbón, el algodón, el hierro, y el acero.
Máquinas transformadoras de energía: como la maquina de vapor.
Los sectores dominantes que utilizan todo lo interior:
1) sector textil algodonero
2) siderurgia del hierro ( producción del metal)
3) transportes terrestres y marítimos movidos al vapor
Innovaciones técnicas y transformaciones económicas
Los inventos se producían y sobretodo se aplicaron, donde las condiciones económicas son favorables.
Invenciones: son detalles y mejoras incrementales de escaso calado a nivel individual, pero combinadas permiten a la innovación incrementar su importancia.
Innovaciones: es una mejora radical, son las que permanecen y se introducen en el sistema productivo, tienen éxito en el mercado. Las innovaciones no acostumbran a aparecer en cualquier técnica, sino en las técnicas en uso, de manera que el progreso tiende a ser autocorrelacionado: nada no genera más innovación que el progreso técnico anterior. El progreso técnico se produce con la aparición de un conjunto de macroinventos, que una vez aplicados, originan un flujo de microinventos. Los macroinventos son ideas radicalmente nuevas que producen un fuerte impacto en la producción i que estimulan la inversión, pero que tienen un rendimiento económico progresivamente decreciente. Los microinventos son las mejoras que se incorporan en un macroinventos para aumentar las prestaciones o adaptarlo a otro sector productivo. La combinación de macroinventos i microinventos provoca un crecimiento autosostenido de la renda por cápita.
Se produjeron innovaciones en:
- carbón mineral:
- maquina de vapor: es la innovación más determinante de la Revolución Industrial (James Wat), esta maquina permitía producir energía a través de la potencia calorífica del carbón i de la fuerza de expansión del agua transformada en vapor. La maquina de vapor permitió cambiar la localización de la industria: de los ríos, para aprovechar la energía hidráulica, se paso a las zonas próximas de las minas y a los puertos por los cuales llegaba el algodón.
- textil
- transportes
- industria química: en el siglo XVIII gran transformación de este sector para toda Europa. Estas transformaciones producían unas ventajas importantes. El paso, por ejemplo, de la obtención de productos en el laboratorio en pequeñas cantidades, a la fabricación industrial (ácido sulfúrico).También en los descubrimientos, para obtener los mismos productos, de nuevos procedimientos, a partir de materias primas más abundantes i mas baratas, en gran parte por la substitución de materias primas orgánicas por inorgánicas.
Requisitos de la industrialización
- Capital: pocos, pero suficientes (tasa de interés, tasa de inversión, capital fijo, fabril y capital social en infraestructuras). El problema principal era la inversión, y en especial su inversión en el sector industrial.
- Trabajo: abundante. La prueba de la suficiente mano de obra es el mantenimiento de salarios bajos, el coste de oportunidad del trabajo venia determinado por la productividad del sector tradicional. Para atraer mano de obra, las industrias nuevas nada más tenían que ofrecer salarios un poco superiores o simplemente más seguridad en el trabajo.
El papel del empresario: los factores de producción solo se convierten en activos si un empresario toma la decisión de invertir capital y tiempo en la organización i comercialización de la producción. El empresario es un elemento esencial del progreso económico, que se encuentra siempre presente en todas las sociedades minimamente avanzadas. Sin la capacidad de ahorra, muchos empresarios virtuales quedan ahogados por la falta de capitales. La situación económica y social condiciona la cantidad y la calidad del empresariado. Los grandes empresarios de la Revolución Industrial proceden, en parte, del empresariado protoindustrial. Sus características comunes son el conocimiento del mercado, el instinto de negocio, el atrevimiento por invertir en innovaciones, la moral de enriquecimiento, i la suerte.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
