Setmana del 29 al 1 de Maig de 2009

LA CRISIS DELS ANYS 1930 I LES RESPOSTES A LA CRISIS

Tots nosaltres tenim al cap que després d’un període de guerra, en aquest cas la Primera Guerra Mundial, sempre apareix un període de recuperació i acte seguit un creixement de l’economia en gairebé tots els sentits. Però, en aquest cas, es va produir una situació bastant particular. Després de la Primera Guerra Mundial, i quan es creia que els problemes derivats d’aquesta eren resolts, l’economia mundial va entrar en una etapa de profunda depressió.
A pesar de les elevades taxes de creixement als anys vint, l’ economia dels EUA presentava diversos problemes, sobretot en dos sector:

- SECTOR AGRARI: els principals problemes de l’economia americana als anys vint eren provocats pel desfasament entre l’oferta i la demanda. La guerra havia representat una oportunitat important per a l’agricultura americana, la demanda europea havia fet pujar ràpidament els preus, fet que va animar als agricultors a ampliar i modernitzar les seves explotacions, amb inversions sovint finançades a crèdit. Al final de la guerra però, la producció continuava creixent mentre els preus queien ràpidament. El problema estava en les explotacions endeutades i sovint hipotecades, que amb la caiguda de preus no aconseguien cobrir amb els seus ingressos les despeses d’explotació i les financeres.
Els sector que es van veure més afectats per aquests problemes van ser les petites explotacions productores de blat i el conreu del cotó.

- PRODUCCIÓ INDUSTRIAL: per explicar els diferents problemes que va patir aquest sector, es important tenir en compte una petita informació. Als EUA, entre 1920 i 1929, la producció va créixer un 50%, mentre que l’ocupació disminuïa un 6%.
L’augment de la productivitat no es reflectia en els preus de venda, que van baixar molt poc, de manera que es va produir una gran acumulació de beneficis, que va incrementar encara més el repartiment tradicionalment desigual de la renda als EUA. Amb la depressió, aviat la producció va créixer més ràpidament que la capacitat de compra de la població.
Els sectors que es van veure més afectats amb aquests esdeveniments van ser els sector de béns de consum duradors (inclosa la construcció).

Quan els economista parlen de la Gran Depressió del anys 30, majoritàriament cap d’ells afirma que l’únic culpable d’aquesta van ser els EUA. Ja que després de la Primera Guerra Mundial, els països patien dificultats, tant territorials com financeres i comercials, que també van influir en l’expansió i magnitud d’aquesta depressió. A més, les decisions que es van prendre als anys vint per produir la recuperació de la guerra, com es el cas del fort proteccionisme, van provocar conseqüències greus als anys trenta.

Especialment la depressió als EUA es troben en dos factors essencials:
- la caiguda de la inversió com a conseqüència del doble impacte de la demanda
- l’adopció de polítiques econòmiques, i especialment monetàries, inadequades

Una conclusió, que des de el meu punt de vista és bastant evident, es que els EUA no van saber liderar l’economia mundial com Gran Bretanya ho havia fet abans de guerra. Però la resta de països també van participar en la magnitud de la depressió. Aquests, al seu torn, van viure per damunt de les seves possibilitats, fixant paritats d’or massa altes per a les seves monedes, com és el cas d’ Itàlia, o bé endeutant – se per damunt del que aconsellaven les circumstàncies, com és el cas d’ Alemanya.

L’ENSORRADA DE LA BORSA DE NOVA YORK EL 1929

Tot comença, quan al 1929 tots el països, excepte França, veien disminuir la seva activitat econòmica. Als EUA la recessió va començar a la construcció, va continuar per la indústria de l’ automòbil, però la caiguda de la demanda de béns de consum durador s’atribuïa a l’aposta dels inversors per la compra de títols a causa dels guanys que oferia la borsa.

Especulació borsària
La borsa és un mercat on es negocien accions i obligacions. La cotització de les accions depèn de les expectatives de benefici immediat o futur, però també del capital present a la borsa. La pujada de la borsa s’acostuma a interpretar com una senyal de bon funcionament de l’economia, però en realitat només respon a les expectatives de creixement dels valors borsaris per part dels inversors.
Als anys vint als EUA i també en altres països, l’excés de capital disponible va ser la base de l’especulació borsària que va acabar al el crac de la borsa.
Els EUA es van oposar als automatismes del patró or, i per tant, la solució elegida va ser esterilitzar l’or, retirar-lo de circulació, fins al punt que, per a no augmentar la circulació monetària, el govern no va retirar el deute públic (bons de guerra), tot i que disposava de mitjans per fer –ho. El govern, llavors, va començar a comprar bons a la borsa. La demanda continuada feia pujar la cotització a nivells que induïen els tenidors, nacionals i estrangers, a vendre. El problema va ser que aquestes compres van afegir una quantitat de diner a la circulació monetària, i que gran part d’aquest iner, en mans dels inversors, va ser destinar a la compra d’altres actius borsaris, reforçant així les tendències especulatives.
El factor més important de l’especulació, va ser sens dubte, el costum d’invertir a crèdit. L’agent de borsa (broker) acceptava ordres de compra amb una part del pagament ajornat, part que podia arribar al 90% de l’ inversió. Aquesta diversa afluència de capitals i l’efecte multiplicador de les compres a crèdit van permetre que l’especulació borsària cresqués desmesuradament.
Quan aquesta setmana, vaig començar a adquirir uns coneixements més amplis sobre aquesta depressió lo primer que hem vaig preguntar, va ser:
- Per què no es va parar l’especulació? I la resposta s’explica bàsicament per tres factors:
a) la idea de que cadascú seria prou llest per a retirar-se del mercat en el moment de màxim benefici.
b) La manca d’autoritat monetària, en nom del liberalisme econòmic, els EUA no disposaven d’un banc central, sinó d’una oficina de coordinació .
c) La ideologia ultraliberal.

El 9 d’agost de 1929 es va prendre una tímida mesura er a frenar l’especulació, i l’índex de la borsa va començar a caure ràpidament a partir del d’octubre. Aleshores a tothom li va començar el pànic i les presses per vendre les inversions, i això va augmentar la caiguda. El dimarts negre, 29 d’octubre de 1929, van ser oferts a la venda 29 milions de títols, sense pràcticament ordre de compra.

Encara que la caiguda de la borsa no es la causa de la depressió, el crack va agreujar la depressió i la va difondre a la resta del món. La depressió es va difondre ràpidament, per la potència econòmica i financera dels EUA i la conductibilitat del patró or per transmetre els xocs financers.

POLÍTIQUES DE LLUITA CONTRA LA CRISIS

a) La realista, encapçalada per Keynes, imputen la depressió al mal funcionament anterior a l’economia, posat en relleu per la caiguda autònoma de la despesa, de manera que la contracció monetària seria una resposta passiva a la disminució de la demanda i de la producció.
b) Els monetaristes, representats per Friedman i Schwartz, diuen que la contracció monetària, deguda a les decisions polítiques equivocades o insuficients, va causar la caiguda dels preus i de la producció.


CRISIS FINANCERA
La caiguda del preus del títols cotitzats, va provocar efectes econòmics negatius en la situació dels brokers i dels bancs. Els deutes que els inversors tenien amb els brokers van resultar, majoritàriament, impagats (ja que el valor de la garantía era inferior al valor del préstec. I tot això, naturalment afectava als bancs que havien finançat als brokers, els bancs van haver – se de quedar uns valor depreciats que no cobrien els deutes. I això va provocar que els clients del bancs volguessin retirar ràpidament els seus dipòsits. Els bancs van haver de suspendre pagaments i tots van adoptar mesures, com per exemple, reducció dels crèdits concedits i l’augment de les reserves d’efectiu. D’aquesta manera s’activava l’espiral deflacionista ( hi havia menys diners, es comprava menys, baixaven els preus). Mentre els preus baixaven i els salaris nominals també, les quotes que calia pagar als banc es mantenien constants. I els deutors, no podien respondre a aquest deute, per tant, va seguir augmentant el nombre de fallides.

DIFUSIÓ A L’ECONOMIA MUNDIAL
França va ser el primer país que va restringir el crèdit exterior, però el seu crèdit exterior era poc important, de manera que l’alarma es va estendre quan, a partir de 1928, es va produir una disminució dràstica del crèdit exterior dels EUA.
Es troben signes de recessió a la fi de 1927 a Austràlia i Indonèsia, el 1928 a Alemanya i el Brasil; el 1929, abans que la depressió no comencés als EUA, també a l’argentina, el Canadà, països del Pacífic, Amèrica Llatina i Europa Central, i als mateixos EUA, amb la caiguda de la producció industrial l’agost de 1929. La depressió, originada al centre econòmic, es va estendre a la perifèria a través de la caiguda de les exportacions, l’empitjorament dels termes d’intercanvi en contra del productes primaris, la desarticulació del mercat internacional de capitals, la caiguda mundial del preus.
A partir d’aquí es va començar amb una “guerra d’aranzels que anava dirigida contra els EUA, però que tenia repercussions sobre tots els països: la contrapartida de posar barreres a les importacions era dificultar les exportacions. Davant d’això, els governs van haver de prendre mesures monetàries i fiscals per a defensar la paritat or de la seva moneda i impedir l’empitjorament de la balança de pagaments: l’ única manera de mantenir-se en el patró or era un reducció dràstica de la despesa. Els bancs centrals eren conscients del problema però l’adscripció al patró or els impedia actuar.
Aquesta situació es va veure agreujada pel comportament del països mes avançats. La disminució dels crèdits feia disminuir les reserves dels països deutors i incrementava la dels creditors. Aquests països van esterilitzar els guanys, cosa que restringia encara més la circulació financera internacional i empitjorava la situació dels països deutors.

OPINIÓ PERSONAL

Quan prens consciencia de la depressió dels anys trenta et trobes amb que hi ha moltes semblances amb l’ actual crisi que hi ha avui dia, sobretot amb la fragilitat del sistema financer. Es evident, que la crisis dels nostres temps, no té la mateixa magnitud d’aquesta, però els problemes que pateixen els bancs avui dia, son comparables en algun sentit amb els problemes que van patir els banc als anys trenta, i que l’actuació d’aquests coincideix amb l’ actual, la disminució massiva d’oferir crèdits als clients. Encara que actualment l’ ingredient financer estigui present, no s’hi ha donat la gran disminució de preus que es va donar en aquells temps.
Però, tot i això, hem de tenir present que la crisis de la Gran Depressió, és innovadora en el sentit de que mai abans a la historia s’havia donat i que mai després s’ha tornat a produir, i tots esperem que això no es torni a produir mai més.