SETMANA DEL 16 AL 20 DE MARÇ DE 2009

Aquesta setmana treballem el tema 7 del manual, la titulació d’aquest llibre és Les industrialitzacions endarrerides i insuficients.
Les innovacions de la Revolució Industrial van ser conegudes, també a la resta d’ Europa, més enllà dels països del seu primer cercle de difusió, però la seva adopció es va produir mes tard i amb una intensitat insuficient. El segon cercle de difusió de la Revolució Industrial el formen els països de l’arc exterior europeu, d’ Escandinava a Portugal passant per Rússia i els Balcans. El 1870 continuaven essent les economies bàsicament agràries, amb una feble capacitat de creixement.
L’etapa de 180 – 1914 va significar canvis importants: alguns països van aconseguir fer una gran salt endavant, de manera que el 1914 es trobaven prop dels països avançats.
Factors que expliquen l’ escàs èxit industrial d’aquests països abans de 1870, els principals son el manteniment d’estructures polítiques i socials i de formes de propietat i d’explotació de la terra tradicionals; la migradesa del mercat; la carència de matèries primeres; el baix grau d’educació i de capacitat; i l’opció per un creixement complementari a la industrialització, basat en el principi de la divisió internacional del treball. No tots aquests factors afecten tots els països ni els afecten de la mateixa manera ni durant tot el temps.
Gairebé tots aquests països van intentar, almenys temporalment, basar el seu creixement en la divisió internacional del treball, o sigui, buscar un creixement no competidor, sinó complementari respecte als primers països industrialitzats. El model de creixement complementari va se adoptat per dos grups de països; els del centre – nord d’ Europa, el segon grup de països el formaven estats situats bàsicament al Mediterrani i a l’ Europa de l’est. Però aquest model alternatiu al creixement va començar a ser qüestionat a partir de 1860, per tres raons:
- canvi en la taxa d’intercanvi, que va passar a ser favorable als productes industrials
- el creixement demogràfic resultava difícil d’absorbir per les economies basades en el sector primari
- sobretot perquè l’arribada de cereals d’ultramar, a preus sense competència possible, va acabar de fer caure el miratge del creixement mitjançant la divisio internacional del treball.
L’abandó definitiu de les polítiques basades en la divisió internacional del treball i en el lliurecanvisme es va produir durant l’etapa de depressió econòmica subsegüent a la crisi dels anys setanta.

Els països preparats

A l’ Europa de 1870, Holanda i Països Escandinaus, tot i tenir agricultures amb una productivitat alta i una situació política, social i cultural comparable a la dels països del primer cercle d’industrialització, no havien pogut participar en la Primera Revolució Industrial pel desavantatge comparatiu que per a ells representava l’escassetat de carbó i/o de ferro, matèries primeres bàsiques de la Revolució Industrial.
A partir de 1870, aquests països es van industrialitzar ràpidament gràcies a:
- l’exportació de matèries primeres
- l’especialització en la manipulació industrial de matèries primeres locals que abans s’exportaven en brut.
- l’obertura al mercat mundial, amb l’acceptació del principi de divisió internacional del treball.
-la proximitat a mercats amb una forta demanda, especialment Gran Bretanya i Alemanya
-l’increment i la millora del transport, especialment en els casos de Noruega, que va arribar a tenir la segona flota mercant mundial, i d’ Holanda, que gràcies als ports d’ Amsterdam i Rotterdam era ( i encara és) la porta d’entrada a l’ Europa del nord de gran part dels productes d’altres continents.
-la disponibilitat de capital estranger: els capitals francès, alemany i britànic van jugar un paper important en la industrialització d’ escandinava.
- per les noves fonts i formes d’energia i els nous processos industrials. De fet l’electricitat va ser el factor principal de creixement industrial: va fer possible la fabricació de material elèctric i l’obtenció d’acers especials a Suècia i la mecanització de les granges a Dinamarca.

Els països endarrerits

Els països que mantenien estructures politiques i socials tradicionals, amb una majoria de població ancorada en una agricultura poc productiva no disposaven de capitals suficients per a la inversió industrial ni d’un mercat suficient per als productes industrials.

Itàlia
Les innovacions de la Revolució Industrial en el sector tèxtil van ser introduïdes molt aviat però amb poc èxit, a causa de l’estretor dels mercats. Les innovacions en la siderúrgia van resultar impossibles davant la manca gairebé absoluta de carbó. Per tant, Itàlia va seguir les pautes del desenvolupament europeu, però amb molt retard.
La unificació va permetre la creació d’un mercat més gran i la modernització política de gran part del territori, però no va comportar la unificació econòmica ( les diferències entre nord i sud més aviat van tendir a créixer). A més de la manca de mercats suficients i de carbó, la industrialització d’ Itàlia es va endarrerir també perquè es va optar per l’ acceptació del principi de la divisió internacional del treball, o sigui, per una política lliurecanvista. Als anys setanta la crisi general europea, que va se molt forta a Itàlia, va obligar a canviar de política econòmica: proteccionisme, nacionalisme econòmic i imperialisme.
De resultes de la crisi Itàlia va experimentar un gran malestar social, ja que, a la crisi agrària, s’hi va sumar la liquidació de la protoindustrialització, l’increment de la pressió fiscal i una embogida especulació financera que va abocar en una greu crisi bancària el 1888. La recuperació es va produir al 1894 i va donar pas a una etapa de ràpid creixement econòmic, amb quatre pilars principals: les inversions estrangeres, en especial alemanyes, l’electrificació, el sector tèxtil, especialment cotoner, i la maquinària. Però aquest creixement no va aconseguir una industrialització suficient: l’economia italiana va continuar essent una economia dual.
Juntament amb Itàlia, podem dir que Espanya va ser un país endarrerit. Els “latifundistes” tenien interessos agraris, i no pas industrials, i també volien controlar la gestió política del país.
Espanya, matèries primeres de gran exportació:
- vi
- minerals ( ferro, zinc, mercuri)
- inversió de capital estranger (important en construcció del ferrocarril)


Rússia
Rússia és una país que va intentar seguir les pautes dels països industrialitzats, però que només ho va aconseguir tard i amb resultats insuficients: les innovacions tèxtil van ser degudes i introduïdes aviat, però el creixement industrial va ser lent. En el cas de Rússia el principal obstacle era la manca de mercat. Al segle XVIII Rússia era una potència militar expansiva, que va ampliar el seu territori, però que a mitjans del segle XIX l’estat i l’economia russa, ancorats en l’autocràcia i el feudalisme, resultaven endarrerits en gran manera, en comparació amb el conjunt dels països europeus. El principal problema que l’estat rus tenia plantejat era la baixa productivitat d’una agricultura arcaica, sotmesa a un clima extremat, amb una pagesia subjecta a servitud i mantinguda en la misèria per la conjunció de la renda feudal i els impostos estatals.

A partir, de 1885 s’observa un cert creixement de la productivitat i la posada en conreu de noves terres. Els guanys, però, van anar a parar a mans dels pagesos rics i sobretot a mans de l’estat, a través de la pressió fiscal. Els kulaks afavorien una major comercialització de les collites, però a costa de la fam de molts i del manteniment d’un mercat esquifit per als productes industrials. En aquestes condicions, com que la pagesia constituïa la part majoritària de la població, l’estímul per a la industrialització havia de venir de l’estat. L’ intervenció de l’estat en el procés d’industrialització va donar lloc a una doble dualitat econòmica: entre un sector industrial modern i un sector agrari endarrerit, per no dir arcaic; i dins del mateix sector industrial entre un sector de bén de consum, amb capital privat i dependent de l’economia de mercat, i un sector de béns d’equipament promogut i subvencionat per l’estat i en gran part en mans d’empreses estrangeres.
Quan a la dècada dels setanta, l’arribada de cereals americans va fer baixar el preu del blat als mercats europeus i la crisi financera de 1873 va fer escassejar el capital estranger, la situació es va fer insostenible. Rússia va reaccionar amb l’adopció de mesures proteccionistes, però sobretot es va decidir que en endavant els materials necessaris per a la construcció de la xarxa ferroviària s’haurien d’obtenir al país. Les subvencions del govern van estimular i modernitzar l’activitat mineral i siderometal·lúrgica, amb empreses en gran part estrangeres, dotades de la tecnologia més moderna.
A les vigílies de la Primera Guerra Mundial, Rússia era la cinquena potència econòmica mundial si atenem el volum de la seva producció, però continuava essent una economia endarrerida en termes per càpita. Per tant, l’economia Russa es trobava en un cercle viciós: pressió sobre la pagesia feia trontollar la indústria de béns de consum i allunyava la possibilitat d’obtenir un mercat suficient amb un creixement autònom, però si es baixaven els impostos s’havien de reduir les inversions i la demanda de béns de producció, de manera que la indústria pesant se’n ressentia ràpidament, atès que el seu principal client era l’estat tant per a la inversió ferroviària com per ala inversió en armament.

El Japó
El japó representa l’únic cas d’industrialització d’una societat no occidental abans de la Primera Guerra Mundial. La industrialització japonesa va ser també impulsada per l’estat per motius més polítics que econòmics: en el cas del Japó es tractava d’evitar la submissió a les potències occidentals, tal com lo havia passat a la Xina, on, després de la guerra de l’opi, els occidentals havien imposat la concessió a favor seu de tota classe de beneficis polítics i comercials i no dubtaven a intervenir militarment en defensa d’aquests. El Japó es va veure obligat a signar tractats comercials desiguals amb les potències occidentals, els seus agressors eres països industrialitzats, amb un exèrcit potent, per tant, calía imitar-los ràpidament. La revolució de Meji va significar l’abolició del feudalisme i la modernització del país en tots els ordres amb la finalitat principal de diposar d’un exèrcit modern, capaç de preservar la independència del país i de dur a terme les conquestes necessàries per a millorar la seva economia. En el cas japonès, la modernització del país es va finançar mitjançant l’estalvi forçat de la pagesia.
Tres bases principals del país: l’ impuls governamental, la manca de competència d’altres països de la seva àrea demogràfica i la disponibilitat d’una matèria primera amb una demanda exterior forta i creixent, la seda. La intervenció de l’estat és, en canvi, un procés complex i controvertir. L’ajut del govern a la industrialització va ser, d’una banda, indirecte, a través de la ràpida modernització ( construcció de la xarxa ferroviària, organització del sistema bancari, etc). Però el que distingeix més la industrialització japonesa es la intervenció directa de l’estat, que va importar tècnics i va finançar empreses model en diversos sectors.
Al 1881: canvi dràstic de la política econòmica, el govern va vendre a particulars les fabriques creades a l’etapa anterior, va incrementar els impostos no agraris i va dur a terme una política monetària deflacionista.
A partir d’ aquí, el creixement industrial va ser possible per la conquesta de mercats exteriors, per una doble via, mitjançant la competitivitat ( disposava de mà d’obra barata, i per tant, els preus del seus productes eren baixos) i també per via de la violència ( ocupació militar de territoris).