SETMANA DEL 1 AL 3 D'ABRIL

Durant aquesta setmana hem acabat el tema vuit del llibre ( Sorgiment de l’economia internacional) i hem començat tema nou.
Per poder regular el comerç internacional, podem destacar:
- Proteccionisme: va ser la corrent més important d’abans y de després de 1860. Els millors pensador d’aquesta corrent van ser alemanys y americans.
- Lliurecanvisme : va durar molt poc temps, ja que requeria exigències molt difícils de complir.

Dintre dels pensadors del proteccionisme destaquem:
- A. Hamilton ( americà), diu que la industria és com un ser humà que necessita protecció.
La porta legal al lliurecanvisme es va obrir amb l’ajuda del Cobden – Chevalier, va ser un acord entre Gran Bretanya i França , que van decidir rebaixar les seves tarifes proteccionistes. ¡
Mobilitat de factors de producció en el segle XIX
Els moviment de mercaderies va fer augmentar el creixement de l’economia. Un altra moviment important va ser l’ emigració (SXIX), aquesta va ser la més gran emigració europea cap al exterior, dintre d’aquesta estava l’ emigració itinerant ( per temporades) i l’ emigració total ( de persones que no tornen al seu país d’origen, aquestes persones son comptabilitzades com a pèrdues totals del seu país).
Aquest moviment internacional del personal és va iniciar a Anglaterra i el destí dominant de la població va ser els Estats Units d’ Amèrica ( 60%) i després les Noves Europa ( Canadà, Austràlia...).

Després d’això, tothom pot plantejar la mateixa pregunta.
Perquè va emigrar el 36% de la població d’ Anglaterra, si aquesta era la millor potència industrial i financera?
- Factores ideològics: motius polítics, religiosos, de persecució ètnica ( com el cas del jueus), lleis dures que feien perillós fer negocis.
- El triomf de la industrialització va ser el fracàs de l’agricultura tradicional (destrucció de camp angles, milions de pagesos es van quedar sense terres per cultivar); la industria no tenia la suficient capacitat d’absorció per a tota la pagesia que estava sense treball. Això va provocar gana i misèria.
Les causes de l’ emigració:
- polítiques
- religioses
- econòmiques (EXPULSIÓ + ATRACCIÓ) .
La millora en el transport i les comunicacions, va facilitar la decisió d’emigrar de la població.

Les conseqüències de l’emigració:
-socials: ruptura de llaços familiars i comunitaris en l’origen, formació de nous grups i individualisme en el destí.
-econòmiques: divises, salaris pc en origen augmenten.

Un altra mobilitat de factor, són els fluxos de capital: occident va expulsar grans quantitats de capital de forma directa e indirecta. Exemple: compra d’inversions grans en països emergents amb grans recursos.
Les causes d’això són: urbanització ( creixen molt les ciutats, i alhora es contaminen moltíssim), industrialització ( augmenten els tallers i les fabriques, per això es fa una gran inversió en capital, per comprar maquinaria, i els locals), plantacions ( com que els productes primaris, és a dir, els inputs, no estan a Anglaterra, això provoca la creació de plantacions, molt intensives en factor treball i logística, alhora també rep moltes inversions que requereixen molt capital).
Els principals països d’origen ( els que mobilitzen els capitals) son: Anglaterra ( 40%) i França ( 20%) .Els principals països de destí dels capitals son: Europa i Amèrica.

Tipus d’inversions exteriors de capitals

Gran Bretanya: fa inversions intensives en treball i s’especialitza en les seves colònies.
França: s’especialitza en Europa, en activitats intensives en capital ( ferrocarril, mineria, y deute públic)

TEMA 4 ( MANUAL): CREIXEMENT ECONÒMIC MODERN
És important ressaltar el creixement autosostingut que han presentat les economies modernes, durant tot un segle excepte del període de la Segona Guerra Mundial.
El creixement autosostingut del segle XVIII – XX va ser de gran magnitud i duració; però va provocar grans canvis estructurals:
- destrucció de la societat agrària
- 44 M de europeus que emigren
- Enorme economia de serveis
Diferents explicacions del creixement en models teòrics de l’ economia:
- Precedents
- Escola Clàssica ( Anglaterra )
- Escola Neoclàssica (autors del segle XIX)
- Economia Neoinstitucional i evolucionista

Els precedents
Son pensadors que treballen en els grans imperis preindustrials. Aquests expliquen perquè Europa creix tant i de manera sostinguda, però dintre d’aquests hi ha tres corrents:
- Arbitristes (SXVI)
- Fisiòcrates (SXVIII)
- mercantilistes (SXVII – XVIII)
Aquests van assentar les bases dels liberals i els proteccionistes. Els arbitristes eren gairebé tots espanyols; el seu objectiu comú era trobar i aportar solucions als problemes econòmics y demogràfics que estaven apareixent al poder de la monarquia. Algun dels seus autors més importants van ser: Martín Gonzalez de Cellorigo, Sancho de Moncada...
Els fisiòcrates va aparèixer al 1757; ells consideren que hi havia un ordre natural per a totes les coses, inclusive la societat i els sistema econòmic. La paraula fisiòcrata prové del grec “physis”, i significa el govern del ordre natural. Consideren que la riquesa del seu país era la terra ( el camp), per tant la base de la monarquia per a ells és cobrar els impostos a la pagesia.
Els mercantilistes consideren que la base es el mercat, i la capacitat per a consumir. Diuen que en aquelles economies on es garanteix el consum de mercaderies i productes està assegurada la felicitat dels seus pagesos i de tota la societat. La seva idea principal es restringir les importacions i fomentar al màxim les exportacions ( principi del proteccionisme), per això és molt important l’equilibri de la balança de pagament.

L’escola clàssica ( SXVII – XIX)

Hi ha dues corrent dintre d’aquest pensament:
- els optimistes sobre les possibilitats de creixement sostingut: dintre d’aquests es troba Adam Smith
- els pessimistes: on hi ha David Ricardo i Thomas Malthus
Aquesta escola es basa en la riquesa. Els pessimistes expliquen perquè en les societats preindustrials sempre s’ estanca la productivitat. Malthus diu que l’augment de la població provoca la misèria i la fam, perquè l’augment de la producció es menor que l’augment de la població, i per aquest motiu han d’actuar uns frens compulsius ( augment de la mortalitat) i uns frens preventius ( disminució de la natalitat). Actualment és evident que la tesis de Malthus no és verídica, ja que la fam es provocada per altres factors de desigualtat entre les societats. Com a diferencia, David Ricardo defensa la tesis dels salaris, diu que l’augment de la producció provoca un augment del consum i com a conseqüència d’això una disminució dels salaris. Aquesta disminució dels salaris marquen els límits de lo que es pot arribar a consumir. Perquè una societat pugui créixer, segons la idea de David Ricardo, els obrers tindran que admetre la llei dels salaris ( tenen que continuar baixos perquè la societat obtingui un creixement sostingut).
Els optimistes, tenen una idea totalment inversa als pessimistes. Adam Smith crea la base del lliurecanvisme, deia que les bases de la productivitat son tres:
- deixar que el mercat actuí per si sol, per aconseguir això es necessari que l’estat redueixi totalment la seva intervenció dintre del mercat ( idea de la mà invisible del mercat).
- Buscar individualment del màxim benefici. S’ha de deixar actuar al egoisme individual, perquè així s’aconsegueix col·lectivament la felicitat i la millora per a tots.
- Divisió del treball.

Escola Neoclàssica (deductiva, abstracta), i del creixement ( inductiva, realista)
L’escola Neoclàssica va néixer després de la Segona Guerra Mundial, dintre d’aquesta hi ha tres models diferents:
1) models de creixement per etapes
2) models de canvi estructural
3) models estructuralista de dependència econòmica

Les bases d’aquests pensadors estan relacionades amb les de Adam Smith, per tant per a ells: el mercat es regula per si sol, la divisió del treball es l’ òptim, l’objectiu màxim de l’economia es el màxim benefici.
Als anys cinquanta apareix la gran escola neoclàssica, ( justament quan l’ URSS i els Estat Units d’ Amèrica estaven enfrontades). Els pensador d’aquesta escola diuen que el creixement econòmic en el mon enfronta a economies amb estadis desiguals, NO entre economies desiguals.
Existeixen doncs, quatre estadis de creixement:
- societat tradicional (societat preindustrial)
- economies que tenen precondicions per al creixement
- economies amb creixement
- societats de consum de masses

Els models de canvi estructural

- W. Arthur Lewis: traspassar la mà d’obra cap a la industria ( del primer sector al secundari)
- A. Gerschenkran: banca, industria pesada i el paper del Estat ( infraestructura, educació, sistema tributari, monetari, legislació mercantil, igualtat civil).
- S. Kuznets: Banc Mundial ( variables empíriques macro correlacionades)
Diuen que com hi ha diferents sectors ( primari, secundari i terciari) això implica la gran diferencia dels salaris i diferent formació dels treballadors.


Economia Neoinstitucional i evolucionista

La idea fonamental d’aquests pensadors és que les institucions són la clau per al creixement. Un dels seus pensadors més importants és Douglas C. North o Albert Hischman.